Durant la crisi el Govern va reformar el mercat laboral per facilitar als empresaris la contractació de treballadors. La manca de resultats és evident i hauria de descoratjar successives reformes. La raó és que, pel que fa al cost de l'acomiadament, actualment els empresaris ja poden contractar treballadors sense haver de pagar gairebé res al final del contracte, a través dels contractes temporals, i, de fet, és el que han fet tota la crisi, en què s'han eliminat milers de contractes indefinits i quasi tots els nous contractes han estat temporals. Per tant, aquest no és cap obstacle per la creació d'ocupació. Pel que fa a la reforma de la negociació col·lectiva, aquesta ja s'ha fet en la darrera reforma laboral, els seus efectes són lents, a mig termini, i encara no ha tingut temps de donar fruits. Seria una precipitació escometre noves reformes sense conèixer els resultats de l'anterior.
Convé recordar que la del 2010 és la darrera d'una sèrie molt llarga de "reformes laborals", ja que fou precedida de les del 1984, 1994, 1997, 2002 i 2006, totes centrades en els mateixos problemes i al final de les quals ens trobam en la situació que tots coneixem. Una nova reforma laboral només crearà tensions amb els sindicats i retraurà el consum dels treballadors, en uns moments que cal la col·laboració de tots per afrontar el futur. La solució de l'atur s'ha de fer des del consens i no des de la divisió.
La història dels darrers seixanta anys ens hauria de fer conscients que Espanya té un problema estructural seriós pel que fa a l'ocupació: necessitam créixer massa per crear llocs de feina i es destrueixen amb excessiva facilitat quan hi ha una crisi. Per tant, s'han de prendre mesures decidides per capgirar aquesta dinàmica. Potser no resoldran les dificultats dels aturats d'avui, però sí posaran les bases per un futur més segur. Les dues qüestions que cal incidir són l'educació i la innovació i l'empresa.
La primera reforma que caldria posar en marxa és la del sistema educatiu, per formar ciutadans competents, amb el bagatge de coneixements que és necessari per viure a la societat del segle XXI i capaços d'assumir les seves responsabilitats. Aquest és un repte que no es pot superar sense la implicació de l'Administració, els professors i els pares.
L'educació precisa més recursos, però, especialment, cal treure més profit als que disposa.
Fins ara les reformes de l'educació s'han quedat en la superfície, quant no en qüestions totalment marginals. Els resultats de l'informe PISA sobre els coneixements dels infants de primària i el percentatge d'alumnes que no supera l'ESO és desolador. Cal un nou enfocament: és necessari passar del voluntarisme dels objectius i els valors a l'estudi sistemàtic dels continguts i els procediments. L'ensenyament s'ha de basar en el treball i en el foment del progrés personal. En segon lloc s'ha d'impulsar l'esperit emprenedor i la innovació. Per un costat s'ha de fomentar l'activitat d'empresarial, eliminat les traves i càrregues a l'activitat productiva i afegint-ne a l'especulació. En aquest sentit, la reducció de l'IVA als nous habitatges és una passa enrere. El que cal és ajudar a activitats creadores, competitives i exportadores, tant de la indústria com dels serveis, i no a sectors que tradicionalment han demostrat la seva incapacitat per crear llocs de treball estables i de qualitat. Tots hem de ser conscients de què l'única manera d'aconseguir augments salarials sostenibles és a través del creixement de la productivitat. També està demostrat que els països que progressen de forma més segura i que afronten millor les dificultats econòmiques són els que destinen més recursos a la recerca i la innovació (I+D) i que cal fer-ho des de la implicació de l'Administració i el sector privat. L'Estat ha d'invertir més en la recerca i ha d'involucrar a les empreses de forma efectiva, eliminant recels a la col·laboració público-privada; per fer-ho es poden aprofitar els exemples dels països propers.
Però potser el més important és que aquests canvis han d'anar acompanyats d'una transformació de l'actitud col·lectiva envers el treball i l'empresa. Fa poc Antonio Banderas deia que als Estats Units no es perdona als perdedors, mentre que a Espanya el que no es perdona és l'èxit. Aquest no és certament el camí. El progrés depèn de la implicació de la gent; necessita d'afany de superació, implicació en el treball i reconeixement del risc empresarial. Els emprenedors han de sentir el suport de la societat i, al seu torn, han de retornar els fruits de la seva activitat a la col·lectivitat, perquè el capital i l'empresa necessiten dels treballadors i els consumidors per a triomfar. És temps de mirar cap al futur, sumar esforços i encarar les reformes en positiu.