Caritas Diocesana de Menorca
La majoria de nosaltres tenim cotxe particular. Quan ha arribat l'hora de canviar-lo, quasi tots —excepte aquells que el canvien cada dos per tres, per gust— sentim una certa recança, una mica de nostàlgia en desfer-nos del vell cotxe. Es comprèn: tan sols és una màquina, però és humà posar llaços d'afecte en les coses que ens fan servei. Els infants, més sensibles i directes que els adults, solen expressar amb més claredat aquest enyor. Però bé, l'expectativa d'estrenar cotxe nou, prest suavitza o elimina aquesta recança...
Succeeix la mateixa cosa, i encara amb un grau més intens, quan, per la raó que sigui, canviam de casa: quants records deixam entre les quatre parets que han estat la nostra llar! Quantes vivències, quants sentiments ens evoquen l'espai, els mobles, les vistes des de la finestra... Però també en aquest cas, si ens mudam per anar a una casa millor, o perquè hem decidit començar una nova etapa de la vida a un altre indret, les sensacions nostàlgiques s'alleugeriran.
Ara bé: què passa quan l'abandonament del cotxe, de la casa, i de tot allò que ens lliga a unes seguretats, a un espai de pertinença, es produeixen no per substitució —nou cotxe, casa nova— sinó perquè anam a parar al carrer? Hi hem pensat mai, en aquesta possibilitat? És difícil fer-se càrrec d'aquesta experiència, posar-nos en la pell dels qui alguna vegada, o moltes, l'han viscuda directament. I és difícil, molt difícil, per una sèrie de raons bàsiques que la Unió Europea reconeix en els seus textos dedicats a aquesta terrible xacra social: perdre la pròpia llar és una de les formes extremes de pobresa i exclusió social, un motiu de greu estigmatització de la persona que ho pateix, i un tipus de pobresa i exclusió fàcilment invisibilitzats.
A nivell teòric i formal —lleis, normatives, plans socials, etc.— el dret a l'habitatge es considera un dret social i ciutadà bàsic. La Constitució Espanyola recull explícitament aquest dret. Però és un dret poc protegit, perquè quan algú perd l'habitatge, la llar, entra en una espiral d'exclusió en la qual és molt fàcil empitjorar, i molt difícil sortir-ne. El fenomen del sensellarisme (sense-llar) genera una cadena de fets que amb molta facilitat cronifiquen la situació. A un full de sensibilització editat per Caritas Espanyola amb motiu del Dia dels Sense Sostre 2011 (27 de novembre), aquest drama se'ns presenta en primera persona: "Em feis invisible. I per tant, no puc accedir a formar-me, constantment em demanen dades als llocs on m'acullen, també dotzenes de papers que no tenc per demanar una targeta de salut, com que no tenc casa no em deixen empadronar, no entenc els documents que em donen..."
La invisibilitat. La ignorància social. Aquest és un dels aspectes més dramàtics de les persones sense sostre. I des de Caritas volem ser autocrítics: tal vegada la nostra feina a les cases d'acollida, encara que feta des de la millor intenció, contribueixi a perpetuar la invisibilitat dels sense sostre, a burocratitzar la seva atenció, a tractar-los més com objecte d'ajuda que com a persones lliures, persones que malgrat totes les mancances que puguin patir, no deixen de ser individus dignes, ciutadans amb els mateixos drets que tots nosaltres. Per açò no volem tancar-nos a la defensiva, reivindicant sense cap qüestionament la nostra dedicació als sense sostre. També volem rebre crítiques, de les persones ateses en primer lloc i per damunt de tot. Volem millorar, ens volem convertir d'allò que no feim bé, volem ser part de la solució, i no còmplices de la perpetuació del problema.
Dit açò, volem subratllar que l'atenció a les persones sense llar no és un problema estricte dels serveis socials i de les entitats que es dediquen específicament a la lluita contra l'exclusió social. És un problema de tots, és una lacra social, que qüestiona el concepte mateix d'estat del benestar: com pot ser que a la Unió Europea hi hagi 18 milions de persones en situació d'exclusió residencial, i que dos milions i mig dormin al carrer o en albergs d'emergència? I tinguem en compte que aquestes dades són de 2008. Abans de l'inici de l'actual període de crisi econòmica. Com deuen estar avui aquestes dades?
La Unió Europea i la legislació dels estats membres reconeix que per sortir d'aquesta espiral és necessària una estratègia global, que vagi molt més enllà de l'atenció directa a les persones que es troben ja, de fet, sense llar. La política urbanística, la construcció d'habitatges, les polítiques socials en un sentit ample, els serveis de foment d'ocupació, els serveis de salut... tots els sistemes de protecció social han de treballar en una mateixa direcció des d'una perspectiva preventiva, i no sols de tapaforats dels problemes concrets.
En la campanya d'enguany amb motiu del Dia dels Sense Sostre, una vegada més Caritas vol cridar l'atenció de les institucions públiques i dels seus responsables polítics, de les empreses, dels bancs, de les organitzacions i els interlocutors socials, perquè cadascú es prengui la solució de la xacra del sensellarisme com un repte propi, i no com una concessió més o menys voluntariosa a una demanda de Caritas.
Però també, i de manera especial a través d'aquestes línies, volem cridar la teva atenció, lector, ciutadà particular i anònim, perquè ens ajudis a posar la lluita contra el sensellarisme entre les prioritats del conjunt de la societat. Obre el teu cor i posa el teu granet d'arena perquè, quant abans millor, ningú dormi al carrer, ningú estigui mancat de l'escalf d'una llar. Perquè allò que percebem com un dret per a nosaltres, no ho podem considerar un regal per a les persones en situació d'exclusió i pobresa. Moltes gràcies.