En un espai de pocs mesos han caigut els governs d'Irlanda, Portugal, Grècia, Itàlia i Espanya. En un espai de pocs mesos cauran els d'Alemanya, Gran Bretanya, etc. A Islàndia segueixen amb el seu projecte després de tombar el govern. A Bèlgica fa un any que no en tenen, de govern. Si als aixecaments populars – o no – al nord d'Àfrica se'ls coneix ja com la primavera àrab, a la caiguda dels governs europeus se l'haurà de considerar la tardor europea. I ja veurem què passa a l'hivern. Ara tothom està a l'espera de les primeres decisions que prendrà Rajoy, que aguarda pacientment el traspàs de poders. Ja s'ha dit, com a primera notícia cridanera, que la televisió pública tornarà emetre la "fiesta nacional", o sigui que podrem veure com un home dalt un cavall clava una llança a un toro fins el moll de l'os, podrem veure com un altre li clava punxes esmolades, i com finalment el maten amb una espasa. Aquestes són les notícies trampa: mouen molt de rebombori i s'empren per tapar-ne d'altres. Quines? Potser la realitat que el govern econòmic d'un país no està en mans dels seus representants polítics. És un poc dur, ja que la pregunta seria: si els nostres governants no poden controlar el poder econòmic per a què hi són? L'exercici del govern econòmic fa temps que va deixar de pertànyer a la sobirania popular. Els pobles, a través dels seus governs, no controlen l'estructura econòmica i financera, malgrat que els són imprescindibles per al seu desenvolupament. Els polítics queden en mans d'una espècie d'ens al que hem convingut denominar-lo "mercat" o "mercats" Si la base de totes les polítiques públiques progressistes és el control dels mecanismes econòmics que permeti assegurar una cert reequilibri en la reassignació de guanys, aquestes no poden realitzar-se. Ara, quan arriba al poder una ideologia que considera que ha de ser el mercat el que reguli la vida econòmica, que els poder públics s'han de decantar, ja pocs obstacles trobarà el capital per a imposar la seva llei. Potser la llei electoral no hauria de tocar únicament el criteri de la desproporcionalitat, que castiga a les forces estatals més petites.