Als polítics i els seus subordinats no els agrada que els problemes surtin als diaris. Per a la majoria d'ells, un problema és sinònim de mala premsa i de crítiques, i prefereixen que quedin amagats dins un calaix, enfora del coneixement general. Precisament, la feina dels periodistes és la contrària: airejar els problemes, funció que no deixa de ser transmetre la realitat tal com és, amb les coses bones i també les dolentes. A vegades, els mitjans arribam a conèixer les coses després que ja estiguin molt esteses i que la noticia estigui al carrer. Altres vegades, però, arribem fins i tot abans que el col·lectiu afectat pel problema, i llavors la noticia sorprèn a més gent. En aquesta darrera ocasió, és quan els polítics i els seus subordinats s'enfaden més. Voldrien ser ells qui donessin la noticia, algunes vegades per treure-li ferro, altres per poder aturar el cop de primeres.
Algunes vegades els periodistes ens podem equivocar, tots, interpretant malament informacions o converses. Però quan la noticia publicada és totalment certa, l'enfadament dels polítics està fora de lloc. Sembla que no entenen que resoldre problemes és la seva feina, i que no poden pretendre que els mitjans només ens en facem ressò quan el problema està resolt. Aquest sistema és el que funciona als sistemes dictatorials, on l'Estat ho controla tot. Afortunadament, no és el nostre cas. En teoria.