Un novembre d'ara fa 20 anys es moria, en plena maduresa creativa i personal -i encara amb tant per oferir-nos- l'escriptora i periodista Montserrat Roig, un dels noms més representatius del grup d'escriptors que inicien la seva obra a finals dels anys 60. La seva presència habitual als mitjans de comunicació, premsa i televisió -recordem les grans entrevistes de "Personatges" i les col·laboracions a diaris de gran tirada- la convertiren en una escriptora molt coneguda, però que mai no va deixar de banda la seva exigència professional ni la seva ambició literària. A pesar de la seva mort prematura va aconseguir culminar una obra novel·lística que es configura com un conjunt unitari i molt ben travat. Narcís Comadira, que la va conèixer bé, escrivia fa poc: "Montserrat Roig s'alça avui com una fabuladora esplèndida, capaç de reelaborar i preservar, a la seva salvatge manera, una determinada època i una determinada Barcelona on havia nascut i on havia triat viure i morir. O potser, encara millor, un imaginari propi que d'alguna manera es va inventar".
Al marge de classificacions massa simplistes, hi ha una paraula que defineix clarament la trajectòria de Montserrat Roig: el seu compromís com a escriptora. Compromís amb la cultura catalana, amb la defensa de la dona i amb la societat. "La nostra tasca –deia Roig – la dels periodistes, dels escriptors, dels artistes, és aclarir les zones fosques de la memòria col·lectiva dels nostres pobles". I a la recuperació de la memòria i al testimoni dedicà, entre altres treballs, dos llibres magnífics i imprescindibles que donen fe de la seva talla humana i intel·lectual, del seu rigor i de la seva compassió – si entenem compassió en el sentit etimològic de "patir amb els altres" – cap a les persones enfrontades a l'horror i al sofriment més miserable que pot infringir l'ésser humà: L'agulla daurada, sobre el setge de l'exèrcit alemany a Leningrad el 1940, i El catalans als camps nazis, que Roig va escriure durant tres anys a partir del testimoni de 50 supervivents dels camps de concentració. D'aquest darrer llibre, Isabel Clara Simó n'ha dit: "Hem de tenir tots a casa Els catalans als camps nazis i de tant en tant obrir-lo i llegir-ne algunes de les seves paraules... no podem llegir-lo sense plorar, no podem cap persona viva llegir-lo sense plorar". La mateixa Montserrat Roig, en una entrevista de Josep M. Espinàs a TV3 l'any 1988, deia en referir-se a aquest llibre unes paraules que no s'haurien d'oblidar: "La vida d'un deportat no es resol mai, queda feta malbé per sempre. El nazisme no és fruit d'una època, es reprodueix contínuament."
L'obra narrativa de Roig es compon de les novel·les Ramona adéu, (1972), El temps de les cireres (1976), L'hora violeta (1980), L'òpera quotidiana (1982), La veu melodiosa (1987) i els reculls de contes Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen (1971), El cant de la joventut (1978) i De finestres balcons i galeries (1987). Entre les obres d'assaig, a més de les dues citades més amunt, podem destacar Digues que m'estimes encara que sigui mentida, publicada poc abans de la seva mort, de la qual és aquest paràgraf:
"L'única droga que no et mata —encara que et faci emmalaltir—, l'únic efluvi etílic que no et fa perdre els sentits ni et fa malbé el fetge, l'únic amor que no fa fàstic és la bona literatura. Plaers solitaris, vicis compartits. El lector/lectora posseeix les paraules i desafia la finitud, accepta la sordidesa i la bellesa perquè tot és u i, sobretot, recorda perquè abans algú ha recordat. Si hi ha un acte d'amor, aquest és la memòria [...]."
Montserrat Roig se'n va anar quan encara era molt el que tenia per oferir-nos, però també quan ja era molt allò que ens havia ofert. Els seus llibres, la seva obra, són ben vius i constitueixen un llegat literari de primer ordre i un exemple d'exigència, de llibertat personal i de rigor en l'ofici d'escriptor.