Els tres diumenges darrers he parlat de les eleccions que hi ha hagut a Espanya, al Marroc i a Egipte. Avui toca el torn a les que s'han fet a Rússia, que han comportat, encara que no amb la contundència que s'esperava, la consolidació del partit de Putin en el poder.
Quan el passat 25 de setembre s'anuncià la candidatura de Vladimir Putin a les eleccions presidencials del març de 2012, la premsa independent russa va treure el mot que figura a l'encapçalament del meu article: "Brejnevestancament" (en rus brejnevizatsia), construït a partir del nom de Leonid Brejnev, secretari general del PCUS de 1964 a 1982, i "estancament" (zastoï), terme amb què es va qualificar aquest període, situat entre dues èpoques més creatives: la del desgel (ottepel) sota Nikita Krutxov (1956-1964) i la perestroika de Mijaïl Gorbatxov (1985-1991)
Els resultats i les acusacions de frau
Els resultats electorals de les passades eleccions del 4 de desembre a Rússia han estat els següents: Rússia Unida, 238 (abans 315); Partit Comunista 92 (abans 57); Rússia Justa 64 (abans 38); Partit Liberal Democràtic de Rússia 56 (abans 40). El partit de Putin ha obtingut, doncs, la majoria absoluta (226 escons), però no la majoria necessària per reformar la Carta Magna (300 escons).
Un cop coneguts els resultats definitius, Vladímir Putin i Dmitri Medvédev van respirar tranquils perquè, encara que amb menys escons dels que ells voldrien, el seu partit, Rússia Unida, ha aconseguit la majoria absoluta de la Cambra, fins i tot sense haver obtingut el 50% dels vots. Cal dir, però, que ben aviat l'oposició va sortir al carrer per acusar el poder d'haver fet trampes.
Segons especificava el corresponsal de "La Vanguardia", els observadors occidentals van donar suport a les acusacions de frau amb un informe en què asseguraven que, a les eleccions s'havien comès nombroses irregularitats i s'havia afavorit el partit del poder. "Ha estat com un partit en què no s'ha deixat competir alguns jugadors", assegurava Heidi Tagliavini, una diplomàtica suïssa, cap de la missió d'observadors internacionals, en referir-se als partits polítics més crítics amb el Kremlin que no van participar a les eleccions per un previ rebuig del Ministeri de Justícia a les seves candidatures.
Segons els observadors occidentals de l'organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE) i de l'assemblea Parlamentària del Consell d'Europa, durant la campanya hi va haver parcialitat a favor de Rússia Unida.
Uns dies després dels comicis celebrats el 4 de desembre, milers de russos van dir prou al primer ministre del país, Vladímir Putin, i al seu partit, l'oficialista Rússia Unida. En un gest mai vist els darrers anys, l'oposició es va unir per convocar els seus seguidors a totes les ciutats del país i protestar contra el frau electoral. I el poble va contestar com no ho havia fet d'ençà de la perestroika. Més de 250 ciutats es van afegir a la protesta "Per unes eleccions netes". La concentració més gran va ser a Moscou, on es van reunir unes 25.000 persones, segons la policia; 100.000, segons alguns convocants.
El "Brejnevestancament"
Tornant al joc de paraules que he apuntat al principi, des de posicions independents es demana quants anys governarà Rússia aquest personatge subtil, astut, cavernós i temible que és Vladimir Putin. I els esdeveniments semblen apuntar que serà l'home que batrà tots els rècords.
Putin és un representant genuí de la generació que va vetllar les primeres armes en els anys setanta, sota el mandat de Brejnev. Immediatament després, s'aprofità de la perestroika de Gorbatxov per enriquir-se i ha esdevingut el retrat viu i més genuí d'una generació que ha construït la societat actual d'acord amb els seus somnis de joventut, que pretenia fer de Rússia una mena de RDA (República Democràtica Alemanya) sense el mur que la separava d'Occident.
Putin ha aconseguit la consolidació d'un règim (¿es pot dir d'altra manera aquesta maniobra electoral contínua amb el seu amic Medvédev amb qui es torna la presidència de l'Estat i la del Govern?), i ha sabut mantenir un grau de crispació amb Occident que li ha permès de fer-se valer, alhora que feia una perfecta integració euràsica. Finalment, ens acaba de demostrar el seu poder amb aquestes eleccions del 4 de desembre, a les quals seguiran, si no hi ha cap sorpresa, les de març de 2012, que el duran novament al Kremlin per ostentar altra cop la presidència de l'Estat per sis anys més. Estem, doncs, davant una era de poder molt més llarga i densa que la de Brejnev.
Putin va arribar al govern de Rússia l'any 2000 -període en què va ser Primer ministre- i té, com he dit, gairebé garantida la presidència fins al 2018. Això implica que serà l'home fort del país durant 18 anys, els mateixos que Brejnev. Putin, doncs, com el seu mestre, ha sabut en tot moment trobar la manera de fer-se amb poder. Durant la primera dècada del segle XXI maldant per redreçar un país que, segons ell, vivia agenollat i on calia restablir-hi l'ordre. No ens hems, per tant, de sorprendre que, d'acord amb aquest programa, la idea d'un cap d'Estat fort era necessària i que la imatge d'Stalin vagi ser novament posada en valor. Avui, en canvi, l'única estratègia de Vladimir Putin és la de conservar i mantenir dempeus l'ordre que ell va establir al seu gran país. I si ha de reprimir les manifestacions dels qui s'oposen a la seva política, ho farà sense aixecar-se una cella, emparant-se en l'imperi d'una llei que ell ha propiciat i controla plenament.
En definitiva, Putin i el seu partit encarnen encara molts vicis del passat i d'alguna manera representen el dèficit de grandesa que, en molts ciutadans de Rússia, ha significat la caiguda de l'antiga URSS.