Enguany es compleixen deu anys de l'entrada en circulació de la moneda única. Encara que l'euro ja era una realitat als mercats financers internacionals al 1999, no va ser fins l'1 de gener de 2002 que els ciutadans varen tenir a la butxaca els primers bitllets i monedes.
L'euro va venir acompanyat de calculadores, ajusts de programes informàtics, guies de bones pràctiques i molta expectació, però la seva estrena significava quelcom més que un mer canvi operatiu d'una moneda per una altra. L'euro feia palesa la plena culminació del Mercat Únic Europeu. De la integració monetària se'n desprenien l'eliminació dels costos de transacció derivats de l'existència de diverses monedes, l'augment de la transparència dels mercats a nivell internacional i una important reducció de la incertesa en rebaixar la volatilitat canviaria. Aquests tres elements reforçaven la integració comercial de l'Eurozona i ampliaven exponencialment els moviments de persones, tecnologia i, sobretot, de capital. Alhora, la renúncia a la política monetària pròpia i l'emergència d'un banc central supranacional, feia de la zona de l'euro una àrea d'estabilitat macroeconòmica, caracteritzada per una menor volatilitat dels preus i dels tipus d'interès.
L'increment de l'eficiència productiva, la reducció de la prima de risc incorporada als tipus d'interès reals, la major transparència, les menors taxes d'inflació, juntament amb l'augment de l'estalvi públic conseqüència de la major disciplina fiscal que exigia pel Pacte d'Estabilitat i Creixement s'erigien en una font gens menyspreable d'estímul al creixement econòmic que beneficiaria especialment, al manco en el curt termini, a aquelles regions que, com les Balears, s'havien caracteritzat per una inflació superior a la mitjana europea, una menor disciplina fiscal i una elevada prima de risc canviari.
A l'estímul al creixement que l'euro duia associat, el Banc Central Europeu (BCE) n'hi va afegir un altre. I és que l'entrada en circulació de la divisa europea va coincidir amb una fase del cicle econòmic de caire contractiu que obligà al BCE, a l'igual que a les principals autoritats monetàries internacionals, a practicar una política monetària expansiva orientada a compensar la pèrdua d'empenta del consum i de la inversió privada, per tal de defugir una recessió que, d'altra manera, semblava assegurada.
Les successives retallades del tipus d'interès rector es varen traduir ràpidament en una reducció dels tipus d'interès aplicats per les entitats financeres a la seva clientela, la qual cosa va provocar l'acceleració del crèdit subscrit pel sector privat.
Tot plegat va tenir dos efectes contraposats. D'una banda, es va estimular la demanda agregada de l'arxipèlag –contenint l'alentiment de l'economia i afavorint l'inici d'una nova etapa expansiva–. D'altra banda, es va desencadenar la gestació d'una sèrie de desequilibris que començaren a afectar els balanços empresarials i els comptes familiars i que, en darrera instància, acabaren alterant les pautes de consum i inversió, tant de l'esfera pública com privada, fins a crear una espiral de despesa excessiva i inversió improductiva.
Potser és necessari puntualitzar que l'aparició d'aquests desequilibris en forma de deute exterior –públic i privat– i d'una pèrdua continua de productivitat no va ser directament imputable a l'entrada en circulació de l'euro o a les decisions de política monetària adoptades en aquell moment pel BCE, ni tant sòls al retard en què hauria valgut la pena capgirar-ne l'orientació. No, en realitat va ser la manca d'anticipació i adaptació a les noves regles de joc comunitari i la temptació de la inèrcia el que, en un context favorable de finançament, va seguir alimentant a l'arxipèlag el patró de creixement basat en costos baixos que havia caracteritzat les dècades anteriors i que l'entrada en circulació de l'euro, implícitament, s'havia encarregat de fer prescriure, tal com ho certificava la impossibilitat d'efectuar a partir d'aleshores devaluacions competitives com les de la primera meitat dels noranta.
I és que l'euro va comportar una modificació substancial del marc competitiu que recomanava un progressiu canvi d'actitud des d'una excessiva preocupació per la competitivitat basada en el preu, impossible de recuperar a través de devaluacions, cap a un creixent protagonisme d'altres factors orientats a assolir avantatges competitius a llarg termini per la via de la diferenciació de productes o de la focalització en els segments de mercats on es gaudeixen d'avantatges absoluts. Ambdues vies apel·len a la qualitat, entesa com la producció de béns i serveis capaç de generar, atès un mateix nivell de costs, un valor afegit superior. A dir veritat, la recomenació de l'euro no era arbitraria, no en va com està demostrat que aquestes dues vies són les úniques que garanteixen a llarg termini el sosteniment i la millora del nivell de benestar de la societat.
Aleshores, les Balears, a diferència d'altres regions d'Europa, no s'ho varen creure i deu anys després la dilació en el viratge del sistema econòmic regional cap a la qualitat és especialment evident i dolorosa. No només per l'erosió de la productivitat i la pèrdua de posicions en PIB per càpita que ha patit l'arxipèlag durant aquesta dècada, sinó per la magnitud de l'ajust que han experimentat variables reals com el creixement i l'ocupació, des de que a l'estiu de 2007 s'encetàs la crisi financera internacional.
Avui, la crisi del deute sobirà, també anomenada crisi de l'euro o crisi de la zona euro, com es coneixen els esdeveniments que venen afectant negativament als països de l'Eurozona, recorda insistentment els costos que sobre la competitivitat i, en definitiva, sobre el benestar té subestimar els riscos a llarg termini i deixar-se seduir pels beneficis immediats i quasi sempre transitoris, com són els associats a l'entrada de l'euro o al manteniment dels tipus d'interès en nivells inferiors als requerits per les condicions contemporànies de la demanda.
Potser per això mateix, allò que fa deu anys l'euro recomanava, ha esdevingut avui una exigència per a l'arxipèlag i, en definitiva, per al conjunt de la zona euro. Dissortadament, emperò, la impossibilitat de corregir els desequilibris estructurals de manera immediata mitjançant transferències fiscals entre les regions de l'Eurozona, obliga a les Balears a virar cap a la qualitat en un context de desendeutament i de difícil absorció dels costos reals –no nominals– derivats de la insolvència.
Paral·lelament, atès que els desequilibris centre-perifèria han arribat a comprometre la viabilitat de l'euro, la UME es veu obligada a tallar d'arrel les mancances institucionals que durant una dècada han impedit corregir la miopia de les regions europees, especialment de la perifèria, i que han llegat un nivell de deute exterior, públic i privat, insostenible i unes divergències de competitivitat inassumibles per una area econòmica integrada. I és que els mecanismes europeus que havien de controlar i, arribat el cas, ajustar aquests desequilibris no només no s'han aplicat de manera rigorosa sinó que han resultat clarament insuficients.
Per això, deu anys després de l'entrada en circulació de l'euro, les Balears i la UME han de fer una passa endavant. I és que qualsevol formula per retornar el creixement econòmic, resoldre els problemes de finançament o repartir els costos de la crisi entre les diferents parts implicades, necessita garantir la convergència de les productivitats regionals o, en el pitjor dels casos mitigar les conseqüències de la divergència. Cal ser conscients que això significa, d'una banda, transformar el sistema econòmic regional, abandonar el model competitiu tradicional i activar noves palanques de valor i, de l'altra, redissenyar la UME, cedir sobirania i acceptar un major grau d'integració fiscal. Només així es podrà garantir la solidesa a llarg termini de la moneda única. Un objectiu que avui continua sent tan prioritari com fa deu anys, encara que avui sigui més difícil d'assolir que aleshores. Sigui com sigui, l'euro, lluny de ser el culpable, continua sent el millor aliat per acarar moments de dificultats com l'actual i assegurar que les Balears seguesquin participant amb garanties del joc global. Fora de l'euro, els costos reals (creixement i ocupació) i nominals (preus, tipus d'interès i tipus de canvi) de la crisi serien encara majors.