En Tavio va contar una anècdota molt emotiva que li havia succeït a son pare, en Llorenç, que en pau descansi.
Una vegada en Llorenç havia convidat a berenar un jove que no tenia res per menjar i demanava caritat. El va fer entrar a ca seva i allà van compartir taula.
Al cap d'un temps, en Llorenç va rebre una visita inesperada. Es tractava d'un jove molt ben vestit. En un primer moment en Llorenç no va reconèixer aquell jove tan ben plantat, que no va ser altre que aquell a qui un dia havia donat de berenar.
El jove visitant es va presentar, idò, al pare d'en Tavio, manifestant que la vida li anava molt millor i s'havia ben situat, però que volia mostrar-se agraït amb les persones que l'havien ajudat, i que per aquest motiu li regalava un cartró de tabac.
Quan en Tavio m'ho contava, digué: "Mon pare va estar tan content que va 'güidar' a plorar".
Analitzem ara aquest mot. Coromines explica que "güidar" és una variant de cuidar, que ve del llatí "cogitare" amb el significat de "pensar"; en català antic cuidar i cuidar-se significaven 'pensar', 'pensar-se, creure's' i sovint 'estar a punt de, procurar arribar a tal o tal resultat'. Coromines afegeix que al sentit de 'prendre cura d'una cosa'... s'hi va arribar passant per la idea de 'prestar atenció a alguna cosa o persona'.
En dir, per tant, que en Llorenç va "güidar" a plorar, volem dir que va estar a punt de fer-ho.
"Güidar", com a variant, es manté en algun poble de Mallorca i de Menorca. Amb el sentit de "cuidar, tenir ànsia, esment", l'empra Ferrer Guinart a "Rondalles de Menorca", i Camps Mercadal la va recollir d'un text del poeta maonès Josep Vivó (segle XVIII):
"S'ase m'has de deixar / que he de dur quatre mitjans / per sa caseta dels Jans / que es fum els 'güida' a ofegar".
Els Jans eren els soldats o mariners anglesos que habitaven l'Illa.