Asseguts a un banc de l'Arravaleta, en Santiago Petrus m'explicava anècdotes sobre els personatjes que ell havia conegut per motiu de la seva estada a la Casa de Misericòrdia de Maó.
Un d'ells era en Perico Polaina. Quan feia vent, en Perico es posava les butxaques plenes de còdols, i llavors els fusters de la Plaça de Sant Francesc (que els hi deien a Ca'n Bals) el feien enfadar en dir-li: "Vas a la vela!". Després de fer-lo enfadar, els fusters li demanaven perdó.
Esteim xerrant dels anys 1945 fins el 1955, aproximadament. Altres personatges eren en Fino (Delfino), en Mareva, en Mevis Coqueta, i un altre Mevis. També hi havia un homo que era cec, "en Joaquín es cego", que duia mostatxos i era molt intel·ligent.
En Fino era molt menjador, com un avenc. No li feia res menjar-se dos o tres plats d'arròs o de cigrons. Una vegada, després de dinar se'n va anar a Binissermenya i li va demanar permís a l'amo per menjar-se tres o quatre figues de moro de dins un perol. L'amo li va dir que sí, i quan se'n va entèmer en Fino s'havia menjat tot es perol.
En Fino solia dur ses butxaques plenes de llosques, i quan arribava a la Casa hi havia un company que li preparava els cigars. Fer un cigar era un art; l'havies de sebre fer!
¿D'on li venia, però, el sobrenom de Polaina? Després d'haver-ho demanat a moltes persones, un amic m'ha dit que creu recordar que la seva àvia li contava que en Perico de jove era ben guapo i duia polaines, i d'aquí li devia venir la cosa.
Una polaina és la prolongació estreta i aguda de l'extrem d'una sabata o altre peça de calçat i, en el mateix sentit, la peça de cuiro o tela que cobreix la cama i s'embotona o ensivella a la part exterior.
D'altra banda, quan deim "la Casa", en majúscules, ens referim a la Casa de la Misericòrdia.