La idea d'una Europa amb una integració a ritmes diversos no és nova, tal com assenyalava no fa molt José Ignacio Torreblanca a El País. Deu Estats membres, entre els quals hi ha Regne Unit, Suècia i Dinamarca, no pertanyen a l'eurozona, i els mateixos tractats europeus recullen la previsió de diferents nivells de cooperació en diversos àmbits.
Però la implosió política d'Itàlia i Grècia ha reobert el debat sobre la possibilitat que un Estat abandoni l'eurozona i sobre la cooperació reforçada de grups d'Estats membres. Sobre aquesta premissa, l'analista polític argumentava que ara ens enfrontem a "la combinació d'un efecte centrífug, que amenaça de separar la Unió Europea per fora, amb un efecte centrípet, que amenaça de trencar la Unió Europea per dins". El risc avui en dia és que assistim al naixement d'una "Unió de l'austeritat" formada per Estats amb qualificació de triple A (Alemanya, França, Països Baixos, Àustria, Finlàndia i Luxemburg) que suposaria un obstacle insalvable per a la resta dels Estats membres.
Les conseqüències d'aquest plantejament serien "demolidores", advertia Torreblanca. En termes econòmics, perquè els mercats penalitzarien encara més als països perifèrics, i en termes polítics, perquè "una ruptura d'aquest calat faria aflorar totes les tensions subjacents avui entre Nord i Sud, Est i Oest, donaria ales al populisme antieuropeu en molts països i alimentària els sentiments contra França i, especialment, contra Alemanya."
Després de llegir aquest article i d'escoltar les paraules que, fa uns dies, pronunciava Barack Obama afirmant que la crisi del deute a Europa "està espantant al món", m'he preocupat seriosament. I he estat d'acord amb la recriminació que feia als líders de l'eurozona quan assegurava que "no estan reaccionant amb la suficient rapidesa davant la crisi que pateixen."
Aquesta darrera setmana, Angela Merkel, cancellera d'Alemanya, i Christine Lagarde, directora gerent del Fons Monetari Internacional (FMI), s'han reunit sense emetre després cap comunicat, si bé el portaveu de la cancellera germànica, Steffen Seibert, ha declarat posteriorment que van conversar sobre els passos per resoldre la crisi del deute sobirà europeu i la situació actual de Grècia. Pel que fa a Atenes, les converses es van centrar en la propera visita que la "troica" (representants del FMI, Banc Central Europeu i Comissió Europea) faria al país hel·lè per examinar el seu progrés en les mesures que permetrien a Grècia rebre el segon paquet de rescat valorat en 130.000 milions d'euros. "La cancellera i la directora de l'FMI van tornar a declarar el seu suport a l'objectiu d'enfortir el creixement i aconseguir una feina sostenible a Europa", es limità a dir Seibert.
Aquestes reunions a què acabo de fer referència, com també les de Lagarde amb el president de França, Nicolas Sarkozy, i les de Merkel amb el líder gal i amb primer ministre italià, Mario Monti, demostren que Barack Obama no és només un alarmista, sinó que la realitat de la UE és avui força precària degut especialment a la crisi del deute. I no oblidem, d'altra banda, que Fitch ha advertit aquesta mateixa setmana que hi ha una "possibilitat significativa" d'una retallada en la qualificació creditícia d'Itàlia a finals d'aquest mes. I també que podria tocar els ratings d'Espanya, Bèlgica, Irlanda, Eslovènia i Xipre amb una "probable" retallada d' "un o dos esglaons" a finals de gener. Tot això a l'espera de la cimera europea del 30 de gener que (si la vaga d'IBERIA no ho impedeix) serà clau per a la crisi de la Zona Euro.
I si anéssim cap al fracàs?
No us sorprendreu, doncs, que em sentís angoixat quan, tenint present el panorama que acabo de descriure, vaig llegir fa un parell de dies un article extret d'un diari de Belgrad (Politika) amb aquest títol: "I si l'UE acabés com la federació de Tito?"
En termes relatius, i conscients que estem comparant el que és incomparable –deia l'article-, la Unió Europea comença a semblar-se molt a la Iugoslàvia de Tito, que també s'esmerçava, com l'UE, a reforçar el control del centre sobre la perifèria, les derives nacionalistes i les creixents incompatibilitats entre els estats membres, qüestions, les que acabo d'apuntar, que n'amenacen els fonaments.
Però no és tan sols això. Berlín i París, com abans Belgrad i Zagreb, actuen com els pilars centrals d'aquesta Unió, malgrat les seves diferències. Però les guspires salten entre els països econòmicament estalviadors i els que no miren prim en les despeses, com també entre els més i els menys desenvolupats. "Tot això –deia l'article que signava Momcilo Pantelic- ens recorda molt el procés que va conduir a l'explosió de Iugoslàvia."
El concepte de l'Europa a dues (o més) velocitats –a què he fet referència- recorda també, segons l'autor, la idea que tenien els membres de la Federació de transformar Iugoslava en una "confederació asimètrica", de la mateixa manera que la fórmula de "la unitat i la fraternitat dels pobles iugoslaus" recorda la posició defensada sovint per Brussel·les, d'acord amb la qual l'interès comú ha d'imperar sobre les enemistats i les divergències.
Pantelic diu també una altra cosa que m'ha intrigat. Afirma, en efecte, que es pot establir fins i tot un paral·lel en allò que concerneix als valors democràtics: a Iugoslàvia, a causa del sistema de partit únic, els dirigents no eren elegits per sufragi universal; però tampoc ho són els alts funcionaris que estan al front de l'UE, i això malgrat el multipartidisme que regna en els països membres. I cal també recordar que, tot i les grans divergències que separen ambdós conglomerats, tant l'UE com Iugoslàvia estaven construïdes teòricament sobre la base de grans ideals: els de la cooperació, l'amistat, l'esforç per a un progrés comú i el de la convivència de cultures.
No vull afegir més semblances en aquest article de tall pessimista que estic escrivint, però jo encara hi veig més connotacions entre la vella i desapareguda Federació Iugoslava i la Unió Europea: per exemple, la dificultat que ambdues tenen a l'hora de prendre decisions (recordeu el que ha dit Obama), degut al frustrant recurs a la unanimitat o al consens, la impossibilitat de concertar una política fiscal comuna, els problemes derivats de l'endeutament i les constants dificultats per trobar un compromís entre el centre i la perifèria.