Benvolgut amic. He tingut el plaer de visitar l'exposició de Joan Miró "L'escala de l'evasió", que es pot veure a la Fundació Miró de Barcelona fins el mes de març. És una mostra fascinant que vull recomanar a qualsevol persona, sigui o no aficionada a l'art. En realitat, per a qui senti una mica de prevenció davant l'art contemporani, aquesta pot ser una bona ocasió per gaudir d'una intensa experiència estètica i no sortir-ne amb l'amarga sensació de no haver entès res.
El títol de la mostra, "L'escala de l'evasió", que és el nom donat per Miró a una de les seves obres exposades, sintetitza l'oscil·lació entre el compromís amb els esdeveniments de l'època viscuda pel pintor, i la reclusió introspectiva que va caracteritzar la seva trajectòria. Miró no feia mai pronunciaments contundents; obertament, no va subscriure ni adherir-se, recolzar o manifestar-se a favor o en contra de cap proposta. Es va mantenir al marge de la cooptació política oportunista de l'art i de l'artista. I açò no obstant, la seva vida i la seva obra són un testimoni de resistència i resiliència, una espera activa d'uns temps de canvi i renaixença.
Hi ha moltes i profundes diferències entre Miró i vostè: de caràcter, d'actitud vital, d'ideologia i de mentalitat. Però també hi veig uns punts de contacte rellevants. La trajectòria de Miró, i en especial la seva opció per l'exili interior durant el règim franquista, viscut a Mallorca des de 1940, em suggereix un paral·lelisme amb el camí que va triar vostè. Després de la guerra civil, tots dos es tanquen en un món petit: Miró a Mallorca, on tan sols era "s'homo de na Pilar"; vostè, a l'Empordà. Vostè es dedicarà a descriure el món que la guerra ha destruït, amb la consciència explícita d'escriure per als qui vindran, i viurà el lliurament obsessiu a l'escriptura com una àncora per evitar el naufragi personal. Joan Miró, per la seva banda, l'any 1945 escrivia al seu marxant parisenc, Pierre Loeb: "durant aquests anys tràgics no he deixat de treballar ni un sol dia, i gràcies a això he pogut conservar l'equilibri, gràcies a la feina he pogut mantenir els peus a terra; si no m'hauria enfonsat i hauria estat una catàstrofe". A mesura que el franquisme s'afermava i perdurava, tant vostè com Miró es van mantenir allunyats dels cercles culturals oficials de la dictadura que, a canvi de l'adulació al règim, convertien els artistes en titelles.
De tota manera, si els camins de vostè i de Joan Miró mostren semblances de forma, no és menys cert que van viure la seva reclusió amb un esperit molt distint. Vostè és escèptic i pessimista; Miró és utòpic i idealista. Vostè fugia: del món, de l'embrutiment social, del vedetisme, les enveges i la mediocritat en què el franquisme havia sumit la cultura. Estava enfadat amb tot i amb tothom; la pèrdua de la civilització anterior a la guerra va radicalitzar el seu escepticisme sobre l'espècie humana. Miró, per contra, no fuig: la seva retirada a un món estilístic propi i a una vida de silenci no és una "fuga mundi", una evasió pura: es tracta més aviat de l'espai escollit pel pintor per meditar, per crear, i per retornar l'art a la realitat com a proposta de llibertat i creació d'alternatives a les turbulències de la seva època.
Sigui com sigui, tots dos han acabat fent un servei impagable a la nostra cultura. Les paraules de Joan Miró en acceptar el doctorat honoris causa per la Universitat de Barcelona, l'any 1979, sintetitzen el seu compromís i la seva actitud positiva; jo crec que vostè, malgrat que en les velleses va accentuar la seva amargor i solitud, també s'hi pot sentir reflectit. Si més no, els seus lectors d'avui rebem així la seva obra: "Entenc que un artista és algú que, entre el silenci dels altres, fa servir la seva veu per a dir alguna cosa, i que té l'obligació que aquesta cosa no sigui quelcom d'inútil sinó quelcom que faci servei als homes. Que el fet de poder dir alguna cosa, quan la major part de la gent no té opció per a expressar-se, l'obliga que aquesta veu sigui en certa manera profètica. Que sigui, en certa manera, la veu de la seva comunitat [...] Que quan un artista parli en un entorn on la llibertat és difícil, converteixi cada una de les seves obres en una negació de les negacions, en un deslligament de totes les opressions, tots els prejudicis i totes les falses valors establertes".
Fins la setmana que ve, si Déu vol.