Diumenge a les cinc del capvespre. Els dinars de colla solen tenir més seqüeles que els dinars de casa. Ara aniria a caminar, però el deure (...) em crida a la taula: ordinador, pantalla i teclat. Aquí estam, com en els millors moments. Ha fet un dia per assaborir-lo amb deler. Com va ser també el dia d'ahir, com segurament serà el dia d'avui, pels lectors. És una pena fer malbé un dia tan polit amb un escrit. La veritat sigui dita: és una successió de dies polits que formen una panoràmica de bon temps. Ahir, dissabte, el cel es va despertar prest. Vaig prendre el cafè llegint els diaris, com cada dia. Vaig estar molt content en saber que Josep Maria Quintana havia guanyat el premi Ciutat de Palma de novel·la en català; després vaig llegir que havia cedit els 20.000 euros a OCB i Acció Cultural, com a resposta personal als temps que ens toca viure. I aquesta decisió, pel que té de pública, em va desbaratar. D'un costat, em va semblar molt digne, molt exemplar. D'altre costat, em va semblar inquietant. Em vaig vestir i em vaig ben calçar, sabates quasi noves, i vaig sortir a caminar. A llevant es veia el color del sol que ens avisava que estava a punt d'aparèixer, després ho va fer, color de melicotó. A poc a poc, s'obria la llum entre les clarianes del bosc i la serena de la nit s'evaporava per formar núvols fugissers, que emergien i desapareixien entre els besllums. Vaig partir a caminar pel camí de Binixems, després vaig girar pel camí d'en Rossí i, quan vaig ser pel Puig, van girar sobre els meus passos. A mesura que caminava s'anava fent de dia. L'únic soroll que se sentia era el dels ocells que es despertaven meravellats en veure aquell matí de déus. Feia un estar d'àngels, per aquell camí entre boscos. Ja sé que em creuran, per això ho dic: en les gairebé dues hores per aquells camins només van passar tres cotxes; va passar també un grup de dones amb bicis de muntanya que, pel color, semblava que havien dut els reis, i va passar un home dalt un cavall, toc-toc, al trot, de passeig. Vaig pensar: això és qualitat de vida. Però, no ho pot ser si no tens salut i si no tens feina. Vaig arribar a casa i em vaig treure les Nimbus. A l'exterior del peu dret tenia un sangtraït de tres centímetres. No podia ser que el matí hagués estat tan perfecte. Així que vaig arribar a la següent conclusió: la felicitat és costosa i reclama sacrifici.