Ja havia envelat l'espia darrere na Nataixa quan me n'he adonat que avui no en tenia cap ganes d'escriure de broma. Perquè hi ha moments en què de rialles en tens poques.
Aquests tres anys de crisi, i els que queden, canviaran profundament la societat occidental. Alguns experts diuen que res ja no tornarà a ser igual i que per subsistir haurem de recuperar una vella escala de valors que ara per ara tenim molt rovellada.
Els valors de l'esforç i del sacrifici, per exemple, que els nostros avis coneixien tan bé. I el treball i la dedicació. I la modèstia, contrària a l'afany d'ostentació que ha presidit aquests anys de disbauxa. I segurament haurem de fer molta més feina i esprémer la imaginació per trobar noves fonts de riquesa que mos permetin assegurar el futur.
Aquesta nova situació ha enxampat Menorca en un mal moment. Precisament qual s'estaven desmantellant les estructures de l'economia tradicional per substituir-la pel turisme, que s'ha anat convertint, sembla, en l'única inversió que agrada als nostros capitals.
És en moments de crisi quan és més necessària la iniciativa dels governs; socialment per protegir els més desemparats i, econòmicament, per cercar vies que condueixin a la recuperació. Disposats a perdre algunes coses secundàries, si així s'aconseguim conservar allò que és essencial.
I és en aquest camí que sorprèn, i a mi m'espanta, el discurs dels actuals governants d'aquesta illa i, sobretot, de l'arxipèlag, perquè les autoritats insulars sembla que hi pinten poc en tota aquesta història. Sembles simples executors sense ànima de les ordres que arriben de l'illa més grossa.
És la paralització industrial i el creixement del turisme el que ha conduït Menorca a tenir un nombre tan alt d'aturats ara que hi ha crisi. Si en 10 anys l'illa ha rebut més de 30.000 immigrants (que mereixen el mateix respecte i consideració que tothom), és evident que han vingut per treballar en el turisme o en la construcció que l'acompanyava, els sectors que ara generen més atur.
I d'altra banda, una part considerable dels aturats de l'hivern, hem de suposar que corresponen als contractes temporals de la indústria turística. que solen durar un temps tan curt con el que duri la temporada.
En aquest context, no és criticable que els governants maldin per atreure més turistes, encara que continuïn estancats en un turisme de masses que és poc compatible amb la zona euro. Però sí que és criticable que marginin qualsevol altra font de riquesa i que només estiguin pendents dels interessos de les grans empreses del sector turístic.
Però encara hi ha més. El sentit de l'autonomia és, sobretot, poder actuar amb un coneixement més precís del territori, per atendre les necessitats locals i per poder subministrar la medecina més adequada segons cada tipus de febre. I sembla que aquesta obvietat en aquestes illes, i concretament quan es parla de Menorca, ni es contempla.
Al contrari, en poques setmanes hem assistit a la negativa del govern balear a implicar-se en una mostra de bijuteria que tot fa pensar que és molt important per al manteniment d'aquest sector. I la setmana passada es va desmantellar el servei veterinari de suport de la ramaderia menorquina.
És difícil no malpensar d'aquestes decisions, sobretot perquè esteim parlant de sectors econòmics fràgils que, si no reben suport, poden arribar a desaparèixer. I que el seu pes en l'economia de l'illa, ara per ara no podria ser compensat pel turisme. Els nostros governants açò també ho saben, per més que no sembla que manifestin cap interès.
Aquesta indiferència s'estén també a l'urbanisme. La nova llei que impulsa el govern sembla pensada per buidar el camp menorquí de pagesos i per acabar amb l'agricultura i la indústria lletera. I per omplir-lo d'instal·lacions turístiques a l'estil del que ja s'ha aconseguit en una bona part de les altres illes.
Però és que a més a més, si Menorca és coneguda per alguna cosa al món mundial és per la protecció del medi ambient, per la conservació del paisatge, per ser reserva de la Biosfera, coses que són incompatibles amb les ganes d'escampar ciment i quitrà que amaga el discurs imperant.
Encara podríem parlar de la llengua, a la vista d'aquesta voluntat de l'actual govern de convertir el nostre mitjà d'expressió en un motiu de confrontació política. El rallar "en pla", com hi ha encara qualcú que diu, o "en pla català", que és com ho deien els nostros avantpassats, és la llengua d'aquestes illes, per més que s'encaparrotin en convertir-nos en colònia bilingüe.
A la vista d'aquest panorama, no queda clar qui mos ha de defensar. Els governants de Menorca, que sobre els problemes reals ni piulen? Els governants de Mallorca, que tiren pel dret obviant la realitat menorquina?
Els governants espanyols, que no han estat capaços de sustentar la seva sobirania ni sobre un transport decent?
Potser ha arribat l'hora de fer una crida als nacionalistes de tots els colors, de dretes i d'esquerres, monàrquics i republicans, però nacionalistes, per favor. Que estimin aquesta illa, que impulsin la seva economia, que defensin el seu paisatge i que emprin la seva llengua. Per favor.