– Que te lo pongas te digo / tu fem cas i tot anirà bé –va dir el conseller de la cosa a na Socorro, la seva assessora, a la vista que no aturava de lamentar-se.
– Però és que jo no m'hi veig, vestida de tirolesa i amb aquests parbalans per damunt la pitrera –es va lamentar na Socorro–. I a més, m'estreny pertot.
– Acéptalo por tu honor / pensa que mos hi jugam la feina –va continuar el conseller–. I mira, jo encara faig més el ridícul que tu, amb aquests calçons curts plens de brodats.
– Però si van la mar d'elegants –va exclamar na Nataixa, que ja feia estona que els contemplava, rient per davall el nas–. És impossible que cridin més l'atenció.
– Un altra vegada, m'estimaria més anar-hi vestida de valquíria –es va continuar lamentant na Socorro mentre s'intentava nuar els cordons del pitet, que no bastaven.
– Seremos como toreros entrando en la plaza / hem de fer bona impressió –va continuar el conseller de la cosa mentre es provava el capell amb ploma i feia exercicis de cames per si també tocava ballar.
– Abans de sortir, han de pensar a agafar les gerres de cervesa, una perhom –va dir na Nataixa–. Semblaran els reis de l'Oktoberfest de Munic!
– ¡Basta ya, muchacha! / Prou conyeta, Nataixa! –va exclamar molt emprenyat el conseller– I vigila que no et faci venir amb noltros, vestida d'alemanya de l'est de quan anava la guerra freda.
– Però és que jo encara no ho acab d'entendre –va dir na Nataixa adoptant un posat seriós–, que per acompanyar el president de la nación a visitar na Merkel a Berlín, hagin d'anar vestits així.
– És una qüestió de màrqueting –va respondre na Socorro resignada, mentre es posava unes tronelles vermelles–. Tu no ho pots entendre perquè vas estar al govern amb aquells impresentables, però noltros ho menam molt bé això de la promoció. I tota la representació espanyola anarà vestida així.
– Tenemos que demostrar nuestro señorío / hem de demostrar que farem tot allò que mos manin –va dir el conseller–. I quina millor manera de fer-ho que presentar-mos vestits d'alemanys de postal?
– Tot allò que manin? –va repetir na Nataixa intrigada, mentre feia l'ullet as nostro espia, que no se sap per què, o sí, avui tornava a anar disfressat del 20% d'IVA que mos caurà i s'estava allà en mig fent sa pupoa.
– Querida mia / ai estimada, tu no saps com estan les coses! –es va lamentar el conseller– I és que devem tants de doblers que l'IRPF, l'IBI, les retallades, la reforma laboral i tot allò que mos manin per tal de no caure de l'euro... Bono, el mateix que feia en Tsapatero, però amb més impostos.
– Açò és com si haguessin renegat tres vegades del seu programa electoral abans de sentir cantar el gall... –va replicar na Nataixa amb tota la intenció.
– Memo / mem! –va respondre el conseller–. De cap manera. Teníem una missió principal i ja l'hem complerta. Capolar la llengua de les illes i fer-la pilotes amb salsa.
– Sí que és ver, açò ho han fet ràpid i de franc! –va tornar a replicar na Nataixa–. Però i de l'ocupació què hi ha? Que ja ho saben que el mes de gener aquestes illes han tornat a liderar el rànquing de l'atur...
– Tienes lengua viperina / xerres massa, tu. El kefe, na Merkel i sant Antoni de Pàdua, patró dels constructors, mos ho resoldran. I per si un cas, mos passarem per allà totes les lleis que posaven ordre a la construcció, per animar la cosa i per si fallen els miracles.
– I és amb més construcció, com mos volen salvar? –es va exclamar na Nataixa–. Però si és aquest caramull de cases, que mos ha esfondrat! Corrin a servir na Merkel, corrin, que ella també els ho dirà, que el futur va per un altre camí.