Benvolgut amic. N'Alèxia és una d'aquestes persones que tot lo dia reenvien missatges de correu electrònic. I cregui'm: són moltes les coses que li criden l'atenció. Massa i tot. Hi ha dies que fa llarg. No vol dir que ella estigui d'acord amb les opinions dels missatges que escampa. Alguna vegada li ho he comentat: «Idò, per què ho reenvies?», li deman. Ella somriu i fa: «Ai, mira», i amb açò ho té tot dit. Per l'estima que li tenc no solc eliminar els seus missatges sense haver-hi fet una ullada, però tret de comptades excepcions ho deix aquí, en el primer cop d'ull, perquè el temps és massa valuós i escàs com per fer-lo malbé amb segons quines collonades.
Ahir me'n va enviar sis. Cinc els vaig liquidar amb la modalitat cop d'ull exprés, però amb l'altre m'hi vaig entretenir un poc més: un article d'Eduard Punset sobre les infinites bondats de les noves tecnologies. Abans del text algú havia escrit un comentari: "les reflexions d'un gran home de ciència". Dins l'article, l'autor ralla de l'"avorrida època predigital". Caram. Immediatament vaig enviar un missatge de resposta a n'Alèxia, posant en qüestió que Eduard Punset sigui un home de ciència: ni gran ni petit, és un divulgador, no un científic, de la mateixa manera que un periodista esportiu no és un esportista. També li deia que algú capaç d'escriure que el temps d'abans de les maquinetes amb pantalla fou una època avorrida, em mereix molt poc respecte com intel·lectual. N'Alèxia em va respondre amb un lacònic "Mesquí, a jo m'agrada molt".
Idò jo em deman què té aquest sant cos per agradar tant. Què li veuen d'especial? Fa un parell de mesos l'humorista Andreu Buenafuente li va fer una entrevista en profunditat a TV3, i resulta que el presentador es va mostrar més lúcid, ocurrent i profund que el convidat, que quan no fugia per la tangent o posava mà a l'anècdota banal, s'escorava cap a judicis més propis de l'esoterisme que de la ciència.
L'èxit mediàtic d'aquest senyor em sembla perfecte: bona sort per a ell. Però si aquest entreteniment és considerat cultura científica, aquí ja arruf el nas. De fet, crec que els grans avenços científics de la nostra època no han vingut acompanyats d'una major cultura científica popular. La ciència obre més interrogants que no en tanca, i en canvi l'estil Punset sembla preferir l'explicació dels problemes més complexos de l'univers, de la ment humana i de la vida social amb receptes del tipus faci-ho vostè mateix a ca seva.
Tal vegada tot siguin manies meves, no diré que no. Però tot plegat em sembla una mostra del cientisme més vulgar. Ho veu? Aquesta és una altra de les moltes coses que he après de vostè: l'actitud escèptica davant l'ingenu optimisme tecnològic que tendeix a confondre els avenços tècnics amb el progrés de debò, i que fa que sigui tan fàcil que ens donin gat per llebre. Què ens ha aportat, per exemple, la tecnologia alimentària? Moltes coses bones, segur. Totes? No: també ha significat el triomf del succedani, i l'èxit de la bona pinta per damunt de la qualitat íntima dels productes. Subscric el seu judici: arribarà un moment que sentirem la nostàlgia del pa amb tomàquet, de l'anxova o l'arengada i el vas de vi negre autèntic i vulgar. I així, en tots els camps de la vida. No hi ha dubte que avui sabem manejar màquines més sofisticades que els nostres avis, però la nostra habilitat no és més que açò: destresa pràctica, perícia mecànica. La cultura, científica o humanística, és una altra cosa. I alerta: un home adscrit al servei d'una màquina no és més feliç que quan treballava amb les mans.
Serà veritat que l'home modern és un cos amb un esperit cada dia més insignificant? Vivim en una època sorollosa de ferralla que té en la base un silenci absolut i total? Ho va dir vostè, açò, i a mi em fa por que pugui tenir raó.
Fins la setmana que ve, si Déu vol.