Quan vaig escriure per primer cop al diari "Menorca", en Franco era viu. Si no vaig molt errat, era un escrit sobre la problemàtica dels locals de l'OAR que ocupaven diversos grups juvenils. Han passat quasi quaranta anys i es repeteixen els temes. Va ser l'any 1980 quan vaig començar a escriure regularment al diari, un article cada setmana. Record que me'ls corregien n'Andreu Bosch i en Joan Fr. López, ja que jo no havia escrit mai en català. Una secció es va dir S'altre dia, una altra es va dir Pandemonium. Quan vaig venir a viure a Alaior vam treure Divendres d'Alaior. Fa deu anys vaig començar a escriure cada dia, primer amb el genèric de Món i memòria i després amb l'actual Quid pro Quo. No es pensin, no és bo de fer, sobretot si ho fas des de l'altruisme. Un dia ho vaig comptar a l'engròs i ja fa estona que he superat els 4.000 articles. Són uns quants. No és estrany que qualque dia em repetesqui, com el nostre món. O que em desdigui, que també pot ser. Des del principi, des de fa trenta-cinc anys, els escrits han girat sobre el mateix: fer una lectura personal de l'actualitat local. En algunes temporades hauré estat més militant, en altres – com la present- més escèptic. Això ens passa a tots. Sempre he sentit l'impuls de dir sobre allò què passa perquè mai no m'he desinteressat d'allò què passa. La cultura popular, tradicional i actual, la feina dels artistes menorquins, les qüestions locals, el pas de l'any en un dia a dia que vol combatre aquella dita de qui dia passa any empeny... són temes centrals d'aquesta presència escrita. Està clar que l'opinió que puc donar està regida per uns principis que més o manco sempre he seguit, no sense contradiccions, és natural. Al llarg de tants anys, la perspectiva canvia, i no poc, perquè barata la nostra visió de la vida i de la societat. Ara, aquest cicle s'acaba. Dia 29 de febrer serà el darrer article de Quid pro Quo. No era la meva voluntat donar per acabada aquesta antiga amistat amb vostès a través del diari. La casa vol seguir el criteri que els col·laboradors no ens dupliquem, que no ho seguem en diferents mitjans escrits a la vegada. És un criteri que entenc, que comprenc i que compliré. Ara, quan arriben aquestes darreres tardes amb Teresa, no puc fer altra cosa que agrair-los que m'hagin obert les portes durant tant de temps. I esper que si en el futur tornem tenir l'ocasió de visitar aquestes pàgines que sentim nostres, les pugui tornar trobar, obertes.