És possible que, amb el temps, hi hagi llibres que ja no puguin fer-se. Les noves formes de comunicació han fet canviar els hàbits, i molt sovint els continguts, a l'hora d'emetre el missatge. Si el correu electrònic ha permès la immediatesa, la resposta ràpida i breu, la concisió, també ha comportat l'oblit de certes fórmules de cortesia i de discurs que abans enriquien la correspondència. Davant aquesta i altres formes més esquifides de comunicació, la publicació d'epistolaris sembla encaminada a desaparèixer. Una llàstima perquè la correspondència dels escriptors ens aporta informacions valuoses i sol ser d'un gran interès tant per als estudiosos com per a molts de lectors. Hem d'agrair, per tant, a l'IME la publicació de tres destacats epistolaris: Francesc de B. Moll i Salord Farnés, Camps i Mercadal i Antoni Maria Alcover i el que ara comentam de Pau Faner amb Moll i Josep Maria Llompart.
L'edició d'aquest llibre ha anat a càrrec de Pilar Arnau i Segarra, especialitzada en literatura insular contemporània i autora de diversos volums i nombrosos articles, que n'ha escrit un interessant estudi introductori. En total són quaranta-quatre cartes publicades entre 1972 i 1986, és a dir un període que comença amb un joveníssim Pau Faner quan tracta de publicar les seves primeres obres i que es tanca amb un autor ja consagrat que ha guanyat els premis més destacats en llengua catalana.
Josep Maria Llompart va ser un escriptor que va tenir una gran importància per als joves illencs que començaven la seva aventura literària. Actuava com un patriarca que agombolés aquella generació que trobava en ell el consell intel·ligent, la crítica exigent i el suport entusiasta en la construcció de la nova literatura sorgida a l'entorn dels anys 70. Ho afavoria la tasca que feia a l'Editorial Moll, però la seva activitat i la manera com acollia els escriptors ultrapassava un simple tracte de caràcter editorial. La relació amb Pau Faner és anterior a la primera carta que es publica i demostra com l'amistat entre els dos escriptors, que arribaria ser molt estreta, ja s'havia iniciat abans. Com escriu Arnau, "Faner sap que sense el suport desinteressat de Josep M. Llompart, sense 'el seu ajut incondicional i el seu estímul' ell no hagués pogut publicar moltes de les seues obres, ni tampoc s'hagués pogut introduir en els petits cercles literaris mallorquins i barcelonins".
La relació amb Moll comença amb la primera de les cartes que li adreça Pau Faner, amb tot el respecte que li mereix l'enorme figura del lingüista, i de ben prest esdevindrà plena de cordialitat i amistat. No debades Moll té una gran alegria quan veu en Faner, en la solidesa de la seva narrativa, la represa de la literatura a Menorca, la inauguració d'un nou període que l'omple d'esperança. Si Llompart es mostrava més atent als aspectes literaris de l'obra de Faner, Moll es mostra més interessat en la llengua de l'escriptor: "Referent al llenguatge, que és el meu caire foguer, vull dir-vos que hi trob moltes coses encertades i que he subratllat moltes paraules interessants que haurien de fer-se constar a documentació literària si qualcú arriba a fer un tom de suplement al Diccionari CVB", escriu Moll en una carta.
La correspondència ens mostra un jove Pau Faner ple de projectes i de sana ambició literària, les seves il·lusions i moments de desànim, les dificultats editorials i, sobretot, la profunda amistat amb Josep Maria Llompart, els consells que aquest li dóna i també el reconeixement i la gratitud cap al poeta amb qui ha confiat i l'ha ajudat des dels primers moments. Però hi descobrim també circumstàncies històriques com les dificultats de l'editorial Moll per publicar tots els escriptors que té en llista d'espera o els condicionants d'una època en què encara s'havia d'esquivar la censura que imposava la dictadura. Hi endevinam l'entusiasme de Moll i de Llompart davant la nova embranzida que prenia la nostra literatura. Hi trobam, sobretot, la intensitat, la dedicació, la febre creadora de Pau Faner que, a més de publicar els llibres que tots coneixem, deixava acabades diverses obres que quedarien inèdites. Era el desplegament esplèndid d'aquella "força de la imaginació fabuladora", com ha escrit Joan F. López Casasnovas.