Quan pensava sobre els motius en què voldria basar aquest paper, em venia al cap un títol potser una mica més provocador. Ara preferesc integrar-lo en el text: el cervell, quina meravellosa bomba de rellotgeria!
Diuen alguns microeconomistes ficats a psicòlegs que, si bé és complicat de gestionar la carestia, també ho és la gestió de l'abundància. De fet, a la nostra societat (relativament) opulenta, s'ha demostrat a bastament que un dels problemes que tenim –i que genera noves malalties, noves xacres i noves desgràcies entre els humans d'aquesta part del món- és la manca de perícia a l'hora de gestionar una certa abundància.
En la mateixa línia, resulta molt complicat de gestionar l'èxit matiner. Les persones que, en un moment molt poc avançat de la seua vida, triomfen, o fan un bot espectacular i adquireixen una notorietat que no s'esperaven poden tenir molt complicat de gestionar aquest èxit, de gestionar l'esmentada notorietat. Perquè els humans, com tota la resta d'espècies animals, tenim un determinat ritme de creixement, que deu guardar algun tipus de relació amb els nostres equilibris interiors.
Tothom coneix casos de joves promeses que han despuntat a una edat molt jovenívola, que han viscut el seu moment de glòria, i que han acabat evaporant-se com èter dins l'aire. O que no han sabut gestionar aquest èxit primerenc i han acabat convertit en unes autèntiques caricatures d'allò que, avançant a un altre ritme, haurien pogut esdevenir. També, certament, coneixem genis que varen mostrar ben aviat la seua genialitat, i que tal vegada hi varen haver de conviure durant tota la vida, com qui conviu amb una maledicció.
Avui, encara, vivim en una societat que admira la joventut. Som el contrapunt de les burocràcies de les dictadures de l'antiga Unió Soviètica (i de tot el Bloc de l'Est) o de la Xina del segle passat, on qualsevol individu que no hagués passat els vuitanta no tenia gaires possibilitats d'accedir a un lloc d'autèntica responsabilitat. No vivim en un món de gerontocràcia, nosaltres. Però, a la nostra part del món, hem passat d'un extrem a l'altre, i hem viscut una etapa en què allò que primava era la joventut (quan més extrema, immadura, exuberant i cridanera, millor). Donald Couppland ho va reflectir molt bé a la seua cèlebre novel·la Generació X, en què dibuixava un món caníbal de iupis que als trenta anys ja estaven completament fora de joc, de tantes sacsejades que ja els havia pegat la vida. Ara tot això queda una mica fora de lloc, demodé, fins i tot lleugerament caspós. La veneració per la joventut, la consideració de la joventut com un element favorable en si mateix, i com una garantia que es poden fer coses amb projecció de futur, s'ha esvanit com un terròs de sucre dins la tassa de cafè.
Però encara queden rèmores d'aquesta Generació X, i guarda bona part de la seua potència la fixació que exerceix l'èxit matiner. Per això, dins determinats àmbits, veim contínuament com joves que encara són molt lluny d'acabar la seua formació, que encara han d'aprendre moltes coses, que han viscut molt poc, salten a l'arena i es dediquen a pontificar com si ja estiguessin de tornada de tot. Són, com diria Lluís Vicent Aracil, aquells que estan de tornada de tot sense haver anat enlloc.
Hi ha un punt de formació del cervell que pot donar a determinades persones una capacitat extraordinària d'actuar, de captar el món i de relacionar-se amb els altres. O de dotar algú d'alguna d'aquestes característiques amb una força tan brutal que faci les altres completament innecessàries. Això és ben possible. Però una persona massa jove no ha passat, per intel·ligent i capaç que pugui ser algun dia, per les experiències que la dotaran de la humanitat necessària per enfrontar-se amb determinades responsabilitats. Han de passar anys perquè hom conegui bé el desengany, la pèrdua, la superació, la travessia del desert, la paciència, la lleialtat (corresposta o no), la tenacitat en la lluita per formar-se, per investigar, per aprendre, per ser millor un mateix… Fa falta molt de temps per haver pogut caure en la tristesa i haver-se'n alçat, per haver pogut donar la mà a algú que hi queia, per haver surat després d'un projecte que se'ns ha ensorrat, per haver redireccionat la nostra vida, per haver… per haver fet tantes i tantes coses.
I només aquest bagatge, a la llarga, ens permetrà d'enfrontar-nos amb determinades decisions que requereixen no només intel·ligència i formació, sinó també aquell bagatge insubstituïble de què ens va dotant el nostre trànsit per la vida.