De nou les dades negatives que s'han donat recentment sobre l'economia espanyola, i del dèficit públic en particular, apunten a les Comunitats Autònomes com a causants dels desori. No ho va dir aquesta vegada obertament el Ministre Montoro (el PP les gestiona ja quasi totes a les Comunitats), però ho ha dit per ell la brunete mediàtica. No seré jo qui defensi en bloc les 17 CCAA de les que s'ha dotat l'Espanya autonòmica, en un sistema de descentralització que fa temps denuncio com a disbarat. Al meu entendre, per l'abast de les competències, capacitació gestora i diferències en la voluntat efectiva d'autogovern, l'arquitectura de la descentralització fiscal te 'aluminosi'. L'opinió pública a més ho percep en forma de ineficiències i corrupció si bé la més preocupant de les inconsciències és la de la pròpia ciutadania. Sembla que aquesta no condemni electoralment als seus mals polítics i gestors, ineficients i irresponsables. Algunes Comunitats properes en son exemple, malgrat els desvergonyits s'ha provat confonen l'interès públic amb el seu caviar o paguen amb tarja pública les juergues privades. Tot i així, els seus partits han renovat, i ampliat fins i tot, el suport electoral.
Voldria en tot cas combatre aquí, i substanciar amb dades, el que hi ha de fals en el mantra de que 'la culpa del desori públic és de les CC.AA'. Vegem. El dèficit públic es diu ara és del 8.5% del PIB, del que podem comprovar, de les pròpies xifres comunicades, que dues terceres parts corresponen a l'administració central. ¿No diuen que aquesta gestiona només una tercera part del total de la despesa (premissa necessària per a culpabilitzar després a les administracions territorials malgastadores)? Ja sé que cal afinar més la conclusió (el dèficit prové en part d'un deute acumulat que és de tots). Però vegem de nou. ¿Què ha causat majorment el dèficit, l'excés de despesa (de qui sigui correspongui) o la pobre recaptació fiscal? Doncs les dades ens diuen que dos terços l'expliquen les desviacions provinents de la pobre recaptació de impostos, i només un terç de la desviació de despesa. ¿Qui preveu i recapta aquests impostos i en algun cas els participa? Doncs l'administració central, l'estat, no les CC. AA!. Entenc però que hom podria afinar més. Si atenem a la liquidació efectiva de ingressos no financers dels dos últims anys, comprovarem que la recaptació estatal ha baixat un 18.4% en mitjana (ull, a l'IVA, ha disminuït la seva recaptació un 30% tot i l'augment que va fer l'estat de dos punts en el tipus impositiu!). I com ha equilibrat l'administració central l' execució de la seva despesa no financera, per aquest desfasament entre allò previst i allò efectivament recaptat? No en despesa de personal (que de fet ha augmentat un 2.5%!). Bàsicament ha encaixat el seu error de ingressos amb una reducció de transferències, corrents un 23.6% i de capital un 36.2% Dintre d'aquestes transferències, per suposat, hi trobem les relatives a les Administracions Territorials, que son bona part dels ingressos d'aquestes, haguda compta de la seva escassa autonomia tributària real. Certament les transferències havien de baixar amb el nou sistema de finançament per la major participació impositiva, però la quantitat sembla molt elevada, i la exclusió del Fons de convergència, sorprenent. ¿No pot ser aquesta una molt hàbil manera de centrifugar el dèficit propi cap als altres agents de les AA.PP.? Més coses. Mirem ara les dades de dèficit per al conjunt de les AA.PP. L'estimació del Servei d'Estudis del Banc d'Espanya 'clava' en la seva estimació les xifres de les administracions territorials: Però de la desviació entre el que valorava el Banc pel seu compte (un dèficit d'un 7.1%) i el que diu ara el govern (un 8.5%), comprovarem que 1, 2 punts sobre un total de 1,4 corresponen a la correcció que força la major desviació de l'estat. Com quedem? Com és possible que sense conèixer encara la liquidació del Compte General de l'Estat (abril!) s'avanci una xifra tant catastròfica mirant només la Comptabilitat nacional, i que la culpa la tinguin les CC.AA. quan la desviació prové quasi al cent per cent del propi estat?.
Aquesta reflexió no vol obviar la dificultat del moment. Seria hora per això, i així prendre'n consciència, deixar de referenciar el dèficit públic en termes de PIB, per a fer-ho en termes percentuals o poblacionals. I és que en relació a un denominador tant gran com la renda tot es pot minimitzar i trivialitzar, que com deia aquell, 'del 6 al 8 per cent no ens hem de barallar ara per dues dècimes'! Crec que és efectivament més il.lustratiu per a la ciutadania recordar que ja fa tres anys que no ingressem una tercera part del que igualment gastem, que els interessos de l' estat pel deute superen ja tota la despesa del seu personal. O com ha reconegut el conseller Mas Colell, l'increment de costos financers del deute que hem de renovar, sense poder amortitzar-lo, més el que hi afegim pel nou dèficit incorregut, suposa un augment de despesa que ja supera el pressupost total de la nostra estimada conselleria de Cultura. Tal es la difícil situació de les finances publiques.
A Catalunya patim així retallades com no he vist a altre lloc. Ben cert que l' avui és herència de l'ahir, de l'elevat grau d'endeutament que arrosseguem catalans, illencs i valencians procedent de les alegries del passat. Crec sincerament que hem de fer la necessària consolidació fiscal; però que tot i l'esforç fet se'ns culpabilitzi des de l'administració central, o d'alguns del seus adlàters, del 'xapapote' autonòmic que el propi estat espanyol ha creat, com a dolents antisocials ara front de la ciutadania, ha de desmoralitzar molt!. Quasi tant com ser comparats amb els èxits econòmics de la Comunitat de Madrid, quan la balança fiscal seva està metodològicament desvirtuada pels beneficis de ser capital de l'estat, i el seu nivell de deute distorsionat pel monstruós deute que acumula per a un mateix territori l'Ajuntament de Madrid. O quan es comparen ambdues Comunitats assumint una mateixa voluntat d'autogovern.
Es hora de dir les coses pel seu nom, ja que si no aviat no sabrem de que estem parlant.