No pocs ho escoltaren amb sorpresa i alguns van fer broma davant els resultats de l'estudi de l'Institut de Recerca de la Universitat de Chicago donant a conèixer la llista de les deu professions més gratificants, a jutjar pel grau de felicitat dels qui l'exerceixen. Com recordarem, aquest estudi va ser recollit el passat mes de novembre per la prestigiosa a nord-americana "Forbes", especialitzada en el món dels negocis i les finances i coneguda habitualment per la publicació anual de la llista de les persones més riques del món.
Els sacerdots catòlics i els pastors protestants lideraven el rànquing. És cert que el sacerdoci és la professió més feliç del món? Segons l'estudi de la Universitat de Chicago, sí. La raó esgrimida és que el sacerdoci atorga a la vida un sentit que fa de la pròpia existència alguna cosa digna de ser viscuda. I açò és molt important. L'estudi conclou que ni la remuneració econòmica ni l'estatus social que es deriva d'una professió no incideixen en la felicitat que reporta. Qui s'ho creu, no li costa admetre que el sacerdoci ofereix ample felicitat.
El secret rau en el fet que no estem parlant pròpiament d'una professió, sinó d'una vocació. I les diferències són patents. Mentre una professió és una activitat exterior, la vocació té a veure fonamentalment amb l'interior de la persona. Mentre una professió pot ser una oportunitat en el camí, la vocació sorgeix sobretot d'una crida i exigeix una determinació espiritual. Mentre una professió demana ser remunerada justament i viscuda durant un temps determinat, la vocació és gratuïta i a tot temps. Mentre una professió pot canviar, la vocació resta. Mentre una professió demana disciplina, dedicació..., la vocació exigeix exclusivitat, entrega absoluta, passió. Certament, el sacerdoci no és una professió, és una vocació que exigeix entusiasme per Jesús i el seu evangeli.
És suggerent el vídeo vocacional d'aquest any de la Conferència Episcopal Espanyola. Parlant diferents sacerdots del sacerdoci, manifesten: "No et promet un gran sou, et promet un treball fix. No et promet que sempre sigui com el primer dia, et promet que mai et mancaran les forces. No et promet que tots els teus companys resisteixin, et promet que es pot arribar fins el final. No et promet persones importants, et promet persones que no s'adonen del que valen. No et promet que et facin cas del que diguis, et promet que t'ho faran repetir una i altra vegada. No et promet la comprensió dels qui et rodegen, et promet que sabràs que has fet el que era correcte. No et promet que et demanin ajuda, et promet que et necessitaran. No et promet una decisió fàcil, et promet que mai te'n penediràs. No et promet un treball perfecte, et promet formar part d'un projecte inoblidable. No et promet que sempre obtinguis resultats, et promet que el teu treball donarà molt de fruit. No et promet que tinguis grans luxes, et promet que la teva riquesa serà eterna. No et promet que sempre siguis valent, et promet que l'amor serà més fort que la por. No et promet que acabis amb el dolor, el sofriment i la injustícia, et promet que allà on estiguis portaràs esperança..."
Aquestes promeses jo mateix, amb paraules i tonalitats diferents, les he sentides i les he viscudes al costat de preveres que fa poc han sentit la crida definitiva de Déu després d'una llarga vida de fecund sacerdoci: Rafel Oléo, Miquel Anglada Piris, Miquel Anglada Gelabert, Michel Casasnovas, Guillem Coll, Fernando Cortés, Jaume Cots , Vicente Macián, Albert Valls, Modest Camps, Pepe Mascaró, Josep i Francesc Anglada, Pedro Salord...
Avui, dia de Sant Josep, Dia del Seminari, a tots ells deman que intercedeixin per la tan desitjada primavera vocacional. Primavera que despunta en les persones de Joan, Rafael, Antoni, Andreu, Lluís, Xavier, Borja, Jaume... i en tants d'altres que van descobrint i acaronant el secret de la vocació al sacerdoci.