Racionalitat pràctica

L'acció humana ve determinada per la "raó" si no es pot reduir a la sola inclinació natural.. Per aquest motiu Kant s'esforça en establir una distinció entre ètiques "materials" i "formals", proposant una segona Revolució Copernicana paral·lela a la continguda a la Crítica de la Raó Pura en relació a l'"ús teòric" de la Raó (ciència). Les ètiques materials serien aquelles que proposen un "fi" com a propòsit de l'acció en un cert sentit "extern" a l'acció moral mateixa, en relació al qual l'acció en serviria de mitjà. Aristòtil parla de la "felicitat" com a fi últim de l'acció de l'home, altres autors poden proposar el "benestar", "el reconeixement", "el plaer"... Donat que totes aquestes finalitats són vistes per Kant com a objecte de l'esmentada inclinació natural, considera necessari deslligar-les del sentit pròpiament moral de l'acció en la mesura que aquesta ve determinada per la sola llei moral i no la inclinació sensible. La reflexió ètica que posa l'accent en definir la moralitat de l'acció no únicament en actuar segons (en el sentit d'una concordança "externa") la llei moral sinó per mor de la llei moral (valorant aquí la intenció com a criteri de concordança "interna"), inaugura un camí ben nou com ho feu Copèrnic en el camp de l'astronomia quan permutà el lloc del Sol i de la Terra, tot capgirant la concepció del sistema solar. La moralitat de l'acció segons Kant deriva del compliment de dues condicions, la primera únicament necessària i la segona alhora necessària i suficient. La condició necessària és actuar (cosa òbvia) sempre d'acord amb la llei moral. Aquí cal advertir dues coses, la primera és que la llei moral no es pot reduir a la llei jurídica, ja que l'home és per a Kant un subjecte (teòrica i pràcticament) racional, i, per tant, constitutivament moral. La segona és que la racionalitat pràctica és legisladora, és a dir, prescriu el deure moral, el qual és posat davant la consciència com un factum oposat a la immediatesa de la inclinació natural, adoptant, d'aquesta manera, la forma de "deure" o "imperatiu" (moral). Kant distingeix dues menes d'imperatius, els hipotètics i els categòrics. Únicament l'imperatiu moral és categòric, és a dir, és aquella mena d'exigència que neix de dintre d'un mateix i que ens "mana" actuar de la manera que la "llei moral" ens prescriu, i fer-ho, a més, sense buscar-ne cap mena de "premi" o "recompensa", sinó per allò que Kant anomena el sentiment de respecte que ens produeix la llei moral mateixa. Un ésser humà mogut en darrer terme per aquest sentiment de "respecte" és capaç de determinar-se a si mateix segons la llei moral i per la sola llei moral, i aquesta és la prova "formal" de la moralitat del seu comportament i de la seva "personalitat". La formalitat adquireix en el pensament kantià un sentit que no resulta fàcil de traduir a les llengües no germàniques. Per a Kant dóna origen a les dues formulacions més conegudes de l'imperatiu categòric, en teoria equivalents entre si. Actua sempre segons una màxima (un enunciat que expressa la intenció del que fas) que puguis voler veure convertida en una llei de validesa universal. I, la segona, actua agafant sempre en consideració a l'altra persona al mateix temps com un fi en si mateix i no únicament com un mitjà. Aquestes formulacions troben el seu fonament en el fet que aquí no es prescriu el "contingut" de la llei moral, la qual es dóna per pressuposada, sinó "la forma" de l'acció en la mesura en què se li pot atribuir un sentit o un "mèrit" de naturalesa moral. En la forma radica el mèrit significa que no és suficient amb complir allò que esteim obligats a haver de complir (no es tracta de "mantenir les aparences", o de "ser reconegut pels bons actes"), sinó que cal fer-ho "pel sol fet" (ja que per si sol és allò de més valor que ens pugui moure a actuar) que és la nostra obligació. Aquesta idea de la moralitat tal com l'expressa Kant reb el nom de deontològica, per contraposició a les teories ètiques, anteriors o posteriors a ell (en darrer terme, deutores d'Aristòtil), que posen més l'accent en la idea de felicitat (o amor propi) que anomenem eudaimonistes.