Síguenos F Y T I T R
De què anam?

Pobres illes!

|

– Esto no es aguantador (que es pensava que volia dir: "Açò no és aguantador") –va exclamar el conseller de la cosa ostensiblement indignat, mentre llegia la notícia al diari–. Els jutges no volen que mos apugem el sou!

– Quanta rahon que té, conseller –va respondre na Socorro, l'assessora, que en aquell moment s'estava allisant els cabells, com a bona dirigent del seu partit–. Vostès que han de fer tants de sacrificis per escapçar els sous dels funcionaris, engreixar els impostos i retallar tota casta de serveis, i que els jutges no els deixin apujar-se el sou!

– Es que llevo un cabreo... (que volia dir: "Mira que n'estic, d'emprenyat") –va continuar el conseller–, que en faria una de grossa. Mira què diu el nostro programa electoral, Socorro. Vam si surt que podem cessar tots els jutges i posar gent amiga, com hem fet a la telenostra.

– Me sembla que això no hi surt, conseller –va replicar na Socorro mentre deixava l'allisadora de cabells damunt la taula–, però sempre podríem fer un afegitó...

Tanmateix, com que ja actuam con si tinguéssim carta blanca per fer tota casta de maleses...

– I tant –va intervenir per sorpresa na Nataixa, que en aquell moment oferia aigua al nostro espia, estès al sofà i disfressat de jubilat en vaga de fam per la dignitat–. Si explica que al seu programa surt que podrà cessar els jutges, tothom s'ho creurà. I diran: "Ja no ve d'una!".

– "No me pongas más, muchacha" (que devia voler dir: "Calla d'una vegada, Nataixa") –va respondre el conseller– i no donis aigua a aquest beneit de jubilat que tenim al sofà, que per més que es vulgui fer veure, jo no el pens mirar.

– Però conseller, què no ho veu quina hora és? –va intervenir na Socorro–. Encara arribarà tard al Parlament, i ja sap que avui és un dia molt important, que toca liquidar per llei els drets lingüístics dels illencs.

– I tanto que sí (que és pensava que volia dir: "I tant que sí") –va respondre el conseller mentre es posava dret el nus de la corbata–. Me'n vaig tot d'una, que avui passa llista el conseller que més comanda, i si no arrib a temps per votar, me retallarà el pressupost.

– "El conseller que més comanda"? –va interrogar na Nataixa–. Però que no és el president de la gomina, qui més comanda al govern?

– Me toca guardar silencio (que volia dir: "Que t'ho pensis que t'ho diré a tu") –va respondre el conseller, a punt de sortir– . Però naturalment que hi ha un conseller que comanda més que els altres, i que quan vam fer el congrés, va semblar que perdia, però ara tot es fa com a ell li agrada –i va partir donant un cop de porta.

– Jo sé qui és –va dir na Socorro amb cara de trapella–. Però no sé si t'ho puc dir. El nostro partit també té els seus secrets...

– Açò ja m'ho pensava –va replicar na Nataixa conciliadora–, però aquest segur que me'l pots explicar.

– Bé –va respondre na Socorro mentre comprovava que ja tenia els cabells ben allisats–. És un conseller petit i de nom magre, però comanda tant que quan fa un pet alça terra. I de la mateixa manera que no té escrúpols perquè s'edifiqui on vulgui el capital, no té cap respecte ni interès per la llengua pròpia...

– Deu tenir unes bones agafes, aquest –va replicar na Nataixa.

– Sí, i fa que el nostro govern no sigui ni de dretes, ni conservador ni de centre com proclama que és –va reconèixer na Socorro–, sinó aquesta cosa que tu veus i jo no puc dir.

– Pobres illes! –va exclamar na Nataixa mentre contemplava la cara del jubilat.

Lo más visto