Ja forma part de la lingüística popular aquella idea tan repetida sobre la llengua dels esquimals i els noms de la neu: que l'entorn físic dels esquimals ha configurat la seva llengua, que compta amb nombroses paraules per referir-se a la 'neu': neu compacta, neu mig fosa, neu recent, neu fosca… És el que va dir Benjamin Lee Whorf el 1940, un inspector d'assegurances, químic de formació, i "lingüista de cap de setmana" com diu G. Pullum (The great Eskimo vocabulary hoax, el gran frau del vocabulari esquimal, 1991,) qui va desmuntar la bolla. Té sentit, els pirahâ en la selva humida no tenen paraula per neu.
Però la història es tornà en una gran bolla, que s'anà fent gran sense que ningú no es preocupàs d'anar a cercar el cap del fil: amb quantes paraules descriuen la neu els esquimals? Whorf parlava de 6 o 7, un altre ho apujà fins a 9, anys després unes quantes dotzenes per al New York Times, un centenar en un programa de TV, etc. Estudiant algunes llengües índies nordamericanes B.L. Whorf havia arribat a la conclusió que les llengües són una visió del món, tota una cosmovisió, una tesi coneguda com a Sapir-Whorf, segons la qual la llengua ens determina la manera de veure la realitat: determinisme lingüístic, relativisme… La tragèdia –diu Pullum- és que molta gent és intel·lectualment indolent i no s'ocupa de comprovar el fets.
Més enllà de proclames, de tòpics i pancartes, de sentiments i conviccions, cal reconèixer que no és visible a primera vista que la relació llengua i cultura és força complexa, tot sembla tan simple i acollidor!, tan cofoi! com diuen els germans continentals. Hi ha pocs dubtes que el vocabulari de les llengües pot reflectir aspectes de la cultura i l'entorn, però no de la gramàtica. Als anys de facultat vaig llegir i estudiar un llibret que sempre he tingut aprop, El llenguatge, d'Edward Sapir, un clàssic de 1921. D'origen jueu alemany, criat i viscut als USA, Sapir fou deixeble del lingüista i antropòleg Franz Boas, l'home que primer s'endinsà en l'univers de les llengües índies nordamericanes. El llibret té uns capítols lluminosos que són una petita joia :"Llenguatge, raça, i cultura", o "Llengua i literatura", que s'han de llegir amb el cap obert i sense prejudicis. Aquí i allà Sapir escriu que llengües diverses comparteixen la mateixa cultura, i a l'inrevés, cultures diverses que s'expressen en la mateixa llengua. Reconeix, en efecte, que les llengües reflecteixen l'entorn cultural en el seu vocabulari, però "el lingüista no ha de cometre l'error d'identificar la llengua amb el seu diccionari" (p. 249, en la meva vella edició de FCE). No és aquesta, diria, la vivència del parlant, atent a les paraules i la història, amb sentiments associats, paraules belles i lletges, paraules noves o envellides: "s'àvia l'emprava molt, aquesta paraula, feia temps que no l'havia sentida", paraules molt nostres, tan intraduïbles, comunitat, o identitat dirien altres, tot tan càlid. Sí, però "una llengua no és una nomenclatura", va dir Saussure, més enrere encara, el 1916. El parlant no repara en les estructures, si diem "Avui ha vingut" o "avui ha vinguda", si no és induït a fixar-s'hi, el parlant no sol opinar de sintaxi, mentre un diria:
- Com que treballa de forner, ha de dormir de dia
i l'altre, menorquí de criança, potser dirà:
-Amb es fer feina de forner, dorm de dia.
Una meravella de construcció, la menorquina, sintaxi dialectal.
I tot això què vol dir? que la gramàtica és una altra cosa, més profunda, més estable, més aliena a l'entorn, i a la consciència: parlar és quasi un instint. Provem-ho: hi ha alguna relació entre els sons del català i el caràcter dels seus parlants? Significa res que tenim més consonants que el castellà? I per què no tenim vocals nasals com els francesos? O comparem: aquest-aquell, en català, però, este-ese-aquel en castellà; 2 termes d'aproximació front a 3, ¿Significa que els castellanoparlants tenen un sentit de l'espai més precís? Si dic als meus vesins alemanys de la urbanització: me'n vaig a Ciutadella, he de dir necessàriament si hi vaig a peu o en cotxe, he de triar entre dos verbs (gehen/fahren), no tenc escapatòria: són els alemanys sempre tan precisos? No, en absolut. Les llengües especifiquen en unes coses i no ho fan en altres: la complexitat està molt repartida. Els exemples serien infinits.
Acabarem amb un exemple no observat, em sembla, permeteu-me: la llengua àrab marca dos gèneres, masculí i femení, però no ho fa només en concordances com les nostres del tipus : la porta és verda/ el vestit és verd, sinó que també ho especifica en el verb; així, les formes de 2na. i 3ra. persona com escrius, escriu, escriviu, escriuen es dupliquen: taktubu (escrius, masc.) taktubîna (escrius, fem.), etc. Voldria dir que els àrabs són particularment atents a visualitzar la dona? Hmm, mal de dir, hi ha de tot, gramàtica femenina sota un burka; però hi ha un problema de temps (de timing, que diuen els cursis): l'islamisme és del s. VII, però la llengua dels beduins, els badawi, i les seves estructures gramaticals són molt anteriors. Tan antigues com el llatí, de qui hem heretat un suposat masclisme lingüístic, però deixem-ho aquí, que som home de pau.