Imagini la lectora (ara toca a elles) una llengua que té dos jocs de possessius (meu, teu, seu…), uns servirien per dir: El meu germà està de viatge i l'altre per dir: El meu vesí està de viatge, possessió permanent (el meu germà sempre serà el meu germà) i un altre per possessions no-permanents (el vesí demà se'n pot anar a un altre barri), se'n diuen possessius alienables i no alienables, i existeixen en algunes llengües d'orient llunyà; per cert, la lectora ja hi haurà pensat, per dir la meva dona cal un possessiu alienable i no permanent: demà se'n pot anar de viatge amb el meu vesí per no tornar, una desgràcia. Però anem a la qüestió: això què significa? té res a veure amb els parlants i un molt particular sentit cultural de la possessió? No ho crec.
En anglès direm I did it with my hand ("ho he fet amb la mà", sense el possessiu), aquesta diferència l'únic que demostra, almenys el darrer exemple, és una cosa que diu Jakobson (1959, parlant de traducció) que sempre m'ha semblat brillant: "Les llengües es diferencien essencialment en el que han de dir obligatòriament, i no en el que poden dir". Tenim un cas ben aprop, parlam de si has estat mai a Venècia, un dirà: Hi he estat dues vegades i l'altre He estado dos veces, què hi fa 'hi'? aporta alguna informació necessària?
No seria aquesta la resposta: simplement hi ha d'esser, si no no serà català.
Un cas força curiós. Imaginem que he de dir: En Joan ha caigut de dalt una escala, i que he de triar necessàriament entre tres formes verbals: ha caigut (diuen, he sentit a dir), ha caigut (m'ho han dit personalment), ha caigut (ho he vist), és a dir, una afirmació graduada respecte a la certesa. També nosaltres ho podem dir (tot és traduïble) però no com a categoria verbal. El concepte es coneix com a evidencialitat: diu res sobre el caràcter o la cultura dels parlants d'aquestes llengües? Ja ho han intentat, però la seva distribució geogràfica, la diversitat de les societats, no permet arribar a cap conclusió creïble, capricis de la llengua! Com el que a mi, en dir: aquelles dues cases grogues, m'obliga a marcar el gènere femení plural tres vegades, econòmicament un desastre. Les llengües naturals, ja ho sabíem, són dissenys molt imperfectes.
Fa uns mesos un professor de Yale (Business School, o una madrasa d'aquestes) un tal M. Keith Chen, va provocar un gran enrenou amb un article on correlacionava l'existència/absència de temps futur en les llengües amb determinades conductes econòmiques, no entrarem en detall: l'article va provocar rèpliques a dotzenes, i diria que l'autor simplement va fer el ridícul ; tot naturalment, amb gran aparatus estadístic i matemàtic. Un servidor va entendre poca cosa, i em vaig limitar a llegir les conclusions.
Sabreu, per cert, que moltes llengües no tenen temps futur, o és modern: no cal dir La setmana que va me n'aniré a Sevilla, puc dir la setmana que ve me'n vaig a Sevilla.
És el moment de dir que la història i la suggestió ve de lluny: l'esperit de la llengua (i l'esperit del poble, i la nació, etc.) una idea romàntica revestida ben prest d'afirmacions, mitges veritats, i pseudociència a l'abast de conductors del poble. La idea de Whorf, que el comportament cultural dels membres d'una societat està determinat per la llengua que parlen, que determina el pensament, és sempre temptador. Hi ha exemples famosos, els noms dels colors, un àmbit perfecte: en el contínuum de l'espectre dels colors les llengües segmenten de forma diversa, debat reobert en un llibre recent ( Through the Language Glass, trad. com El prisma del lenguaje, 2011): moltes llengües aïllen els noms dels colors de forma distinta: llengües amb 2 termes (blanc-negre), amb 3 (blanc-negre-verd), amb 4 (blanc-negre-verd-blau)… El llatí clàssic abundava en termes de groc i verd, però era imprecís en el color blau, mentre els russos distingeixen amb dos termes no derivats blau fosc-blau clar.
Un dels primers a ocupar-se de la qüestió va ser William Gladstone, quatre vegades Primer Ministre Britànic (1868 en endavant) i humanista de pipa i butaca: en llegir Homer (en grec!) havia observat que a la Ilíada i a la Odissea, la mar era "de color de vi fosc" i amb moltes imprecisions, la mel és verda, i no apareix el blau, el mediterrani nostre, tan blau. Gladstone va pensar en alguna explicació fisiològica, algun dèficit perceptiu, no del tot desenvolupat, i aquesta seria l'explicació per molt de temps. I la versió Whorf, naturalment, l'home que va seduir tota una generació de creients: la llengua imposa la visió d'uns colors i la ceguesa a altres.
Ni un ni altre, tothom pot veure la diferència entre colors , però no necessàriament les llengües els donaran noms distints, és el triomf de la cultura, encara que no entenguem la matisació del blau a la Rússia ombrívola i boirosa, i ens sorprengui la ceguesa d'Homer a la mar jònica de blau turquesa. I per cert, el color blau apareix molt tard en la història de la pintura occidental, és una altra bella història.
El triomf de la cultura damunt les paraules, he dit agosaradament; no de la gramàtica, havíem acordat. Però tornem-hi amb un exemple no observat, em sembla, permeteu-me: la llengua àrab marca dos gèneres, masculí i femení, però no ho fa només en concordances com les nostres del tipus : la porta és verda/ el vestit és verd, sinó que també ho especifica en el verb; així, les formes de 2na. i 3ra. persona com escrius, escriu, escriviu, escriuen es dupliquen: taktubu (escrius, masc.) taktubîna (escrius, fem.), etc. Voldria dir que els àrabs són particularment atents a visualitzar la dona? Hmm, mal de dir, gramàtica femenina sota un burka; però hi ha un problema de temps (de timing, que diuen els cursis): l'islamisme és del s. VII, però la llengua dels beduins, els badawi, i les seves estructures gramaticals són molt anteriors. Tan antigues com el llatí, de qui hem heretat un suposat masclisme lingüístic, però deixem-ho aquí, que som home de pau. Conclusions?, no, que treballi el lector, que ja ha entès que les llengües tenen totes la seva bellesa i singularitat, biblioteques vives o escrites, comunicació i memòria. No aporta res repetir la llegenda que "una llengua és una cosmovisió", que seria més aviat una limitació, per patriòtic que soni.
Havíem abandonat el nostre missioner esdevingut ateu, la selva, els mosquits i les anacondes: Daniel Everett acaba de publicar un llibre, El llenguatge, l'eina cultural. No sé encara què hi diu, haurà recobrat la fe perduda? s'haurà reconciliat amb el mestre Chomsky? S'haurà enamorat d'una jove pirahâ? Diu Everett que els pirahâ són molt feliços, i se'n riuen dels qui no entenen la seva llengua.