A les terres de l'occident de la Cristiandat romana (Occitània), neix la nació dels bons homes ("Càtars" = homes purs), baix el signe de Jesús el Crist, homes que guarden els orígens de la llengua occitana (Llenguadoc).
Geogràficament neix a l'occident d'Europa, limitat per l'oest pels territoris de l'antic euskera, al nord fins el massís central, a l'est fins els Alps, i al sud amb les sagrades muntanyes dels Pirineus.
Aquesta nació parla una llengua romànica, antiga i preciosa, amb un parlar lluent i clar, és una llengua lliure, la més important de l'occident cristià, parlada per un poble nombrós, per reis, clergues, nobles, trobadors, mercaders i joglars. Raimon Llull, erudit jueu convers, parla que a la baixa edat mitjana "la nostra llengua llemosina" té el seu origen a les terres de l'Occitània.
La nació porta, al seu cor, un cristianisme pur que veu de les fonts de les ensenyances del rabí Jesús, el Galileu que proposa la bona nova d'amor, i parla de la resurrecció de l'home a la llum del coneixement de les lleis sagrades, del coneixement esotèric de la tradició judaica, purificadora i taumatúrgica, mitjançant l'estudi de la càbala i la pràctica de caritat.
Aquests són els trets d'una nació que ha sigut inicialment conformada per un poble ubicat territorialment a Occitània, a l'occident d'Europa, una llengua romànica i una cultura mediterrània romana, amb una fe cristiana.
La nació dels homes purs, prompte és localitzada com a la nació heretge, una nació al cor de l'occident de la cristiandat, no acceptada per una potent Església romana, que força la destrucció d'aquesta nova església occitana, dels homes bons, dels purs éssers "càtars".
L'Església romana vol un occident cristià sense cap discrepància religiosa, i el Rei de França aprofita un regal inesperat ; la conquesta dels territoris del sud, tan allunyats de la regió de l'Illa de França, centre d'aquest poderós regne del nord de l'antiga "Gàl·lia Romana".
La nació neix beneïda com a poble que practica un cristianisme autèntic, però des del seu començament pateix un malefici que farà perillar els altres fonaments de la seva ànima: el seu original territori, la seva llengua i la seva cultura.
Els fets d'armes, la persecució religiosa i la política internacional, a l'edat mitjana, capgira els esdeveniments històrics, que empenten i orienten, cap al sud de la cristiandat, les forces demogràfiques d'aquesta poblada i pròspera nació.
L'èxode, des d'Occitània, dels homes bons fugint dels esdeveniments de repressió política i religiosa ocorreguts a partir del començament del primer mil·lenni, comporten un fluix migratori cap als territoris de la vessant sud dels Pirineus, potenciant la força demogràfica que necessitava el Compte de Barcelona, per a repoblar les zones conquerides als sarraïns a les terres catalanes, a les illes Balears i a les terres llevantines, fins al regne de Múrcia, al sud.
El Rei Pere d'Aragó i Compte de Barcelona, després de participar activament a la Batalla de les Navas de Tolosa, contra l'Islam, a l'any 1212, junt als altres reis cristians de la península Ibèrica, torna als seus dominis territorials occitans, per a defensar els bons homes, i els nobles occitans, front a les conspiracions dels bisbes de Roma a Occitània, aliats amb el Rei de França.
El Rey Pere d'Aragó i Compte de Barcelona, pare del Rei Jaume I, pateix la desfeta de la batalla de Muret (Occitània), a l'any 1213, a mans de Guiem de Monfort, home occità a les ordres del Rei de França, que venç, en aquesta batalla, i dóna mort al Rei Pere, el dijous 12 de setembre de 1213, quedant orfe el seu fill Jaume I, el qual serà posteriorment custodiat i educat pels cavallers templaris al castell de Montsonís, al pre Pirineu d'Osca.
Després d'aquesta data, L'Església de Roma no vol un enfrontament entre els regnes cristians d'Aragó i França a terres occitanes, ja que encara està pendent la reconquesta cristiana als sarraïns dels territoris peninsulars. En aquest context històric, la resistència dels bons homes té un nou episodi en l'assalt de Mont Segur (Occitània), la muntanya segura dels càtars, on varen morir homes, dones i nadons a l'any 1244.
L'Església de Roma té encetada la creuada a la península Ibèrica, on els sarraïns han sigut vençuts, per primera vegada a les Navas de Tolosa (Serra Morena), a l'any 1212, des que a l'any 711 creuaren l'estret de Gibraltar. Les noticies d'aquesta victòria corren per tota la Cristiandat, i és el punt d'inflexió de la presència sarraïna a l'Europa cristiana.
L'Església de Roma, amb el seu poder temporal i religiós, utilitza les ordes religioses i militars, de caràcter internacional, i els regnes cristians peninsulars de Lleó, Castella, Navarra, Aragó i Casa del Compte de Barcelona, cap a la recuperació dels territoris de la península Ibèrica. Aquests regnes cristians es consoliden a Lleó, Castella, Navarra, Aragó i Catalunya.
En aquest context europeu, la casa dels Comptes de Barcelona (Corona d'Aragó), conquereix Mallorca a l'any 1229, Morella a l'any 1232, Peníscola i Borriana a l'any 1233, Eivissa i Formentera a l'any 1235, València a l'any 1238, Alzira a l'any 1242 i les terres alacantines a l'any 1245.
Finalment el darrer territori musulmà és conquerit el 17 de gener de l'any 1287, dia de Sant Antoni, es tracta de la reconquesta cristiana de Menorca pel monarca Alfons III d'Aragó, que posa peu en la petita illa del Rei, al centre del port de Maó, iniciant el desembarcament de les tropes catalanes a Menorca, i l'encomana del Rei al seu capità, Pere de Lesbia, home honrat i ciutadà de Valencià, donant-li poder per poblar l'illa de Menorca de bones gents vingudes de Girona.
La repoblació cristiana de les comarques al sud de l'Ebre, les Illes Balears, les terres valencianes, les terres alacantines, les terres murcianes i finalment l'illa de Menorca, des del 1287, es va realitzar fonamentalment amb pobladors de les terres de Catalunya, descendents dels bons homes d'Occitània.
Els esdeveniments geogràfics, econòmics, religiosos, militars i polítics han estat conformant i modificant, durant tota la edat mitjana, els inicials trets de la nació dels "bons homes".
A les portes del renaixement, als segles XIII i XIV, la reconquesta a l'islam, de tots els territoris esmentats, per part de la Casa del Comte de Barcelona i Rei d'Aragó, ha esdevingut en una gran diàspora territorial, política i jurídica, governada pels familiars i fills de Jaume I, al Regne de València, Regne de Mallorca, Aragó, Catalunya, Rosselló, Occitània i altres territoris a la Mediterrània.
L'Església Romana, les ordes europees militars i religioses, i les monarquies europees, conclouen la somniada reconquesta cristiana de la península Ibèrica, que culmina a l'any 1492 amb la conquesta de Granada, com a darrer regne islàmic, i l'expulsió dels jueus de Sefarad (Espanya).
El descobriment, conquesta i cristianització d'Amèrica comença el 12 d'octubre de 1492, per part de la monarquia hispànica, formada per la unió de les corones de Castella i Aragó a l'any 1469, pel matrimoni d'Isabel de Castella i Ferran d'Aragó.
Neix el primer estat modern europeu, Espanya, a l'any 1512 amb la conquesta, i annexió, del Regne de Navarra, i per tant, enguany 2012 fa 500 anys que va néixer l'Estat Espanyol.
El poble dels "bons homes", avui viu entre grans estructures jurídiques, polítiques i administratives, regionals i estatals, a Europa, però els seus membres continuen parlant la seva llengua, i practicant la seva religió cristiana.
El territori del poble dels "bons homes" viu escampat a les terres de Llitmoges, Migjorn Pirineus, Llenguadoc, Rosselló, Auvernia, Provença, Alps i Costa Blava (França), a Catalunya, Balears, Comunitat Valenciana i Aragó (Espanya), a l'Alguer de Sardenya (Itàlia), i Andorra.
Aquesta antiga nació diuen que parla llemosí, patuà, occità, provençal, català, aranès, alguerès o valencià, depenent de la regió, o ens administratiu, al que pertanyen el seus parlants, té noms variats, per anomenar la nostra única llengua.
Als territoris del poble dels "bons homes", encara avui, entre els seus habitants hi ha majoria de creients de la fe cristiana, encara que també hi ha d'altres religions, i de no creients. En qualsevol cas, avui aquest poble ja no és l'occident de la cristiandat.
En aquesta part del món hi ha una comunitat nacional amb orígens cristians, on encara viu un poble, una llengua i una cultura, aquesta és la nació sense nom.