No, avui no va de bancs, ni d'abusos econòmics, ni de crisi. Va de futbol, de prepotència espanyola, de vendre la pell de l'ós abans de caçar-lo. Que la lliga espanyola o BBVA és potent ho sabem tots, però donar per fet que Madrid i Barça serien a Múnic el 19 de maig és un menyspreu al futbol i a dos equips punters d'Europa. És un menyspreu perquè futbol és futbol, i el futbol ens ha donat moments com els del Numància o l'Alcorcón, dos Davids que es van menjar els Goliats espanyols. Des que es van sortejar les semifinals i es va veure que, a la Champions, Barça i Madrid no es trobarien més que en una hipotètica final, gairebé tothom va donar per fet, per bé o per malament, un cara a cara espanyol. I res més enfora de la realitat, Bayern i Chelsea han demostrat tenir armes suficients per convertir prepotència en llàgrimes, per fer que els més grans caiguin d'allà on fa més mal, de les portes de la glòria. Perquè uns van botar d'alegria dimarts vespre i ja es veien celebrant "la décima" (massa prest, doble prepotència... i el Chelsea, què?), mentre uns altres no ens ho volíem ni imaginar. El pas a la final de Barça i Madrid era factible però, dos pals, un penal fallat i una tanda de penals que ha demostrat que no hi ha cap Déu tirant penes màximes, ens han deixat sense una final tan somiada com temuda, perquè una final així només la desitges si saps que la guanyaràs, perdre-la contra el màxim oponent seria massa humiliació.