– ¡Que no y que no! (que volia dir: "Que no i que no!) –va exclamar el conseller mentre s'aferrava a la seva cadira–. Jo no puc sortir a dir aquestes coses!
– Però conseller –va replicar na Socorro, l'assessora–, si ja té tots els periodistes a la sala, esperant que expliqui el pressupost. Vam si ara no sortirà! Que vol fer com un vulgar entrenador merengue?
– Que ho troba que no ha de sortir?. Si li ha manat que surti el seu president de la gomina –es va afegir na Nataixa amb tota la mala llet–, i a ell el president de la nación nación, i a ell la presidenta Angeleta! No ho veu que provocaria un daltabaix a la cadena!
– És que jo vaig fer moltes promeses durant la campanya –es defensava el conseller, tan afectat que fins i tot se n'oblidava del seu bilingüisme militant– i la Colònia és molt petita i tothom em coneix...
– Ai Senyor! –va respondre na Nataixa–. No s'apuri per açò, que encara l'ajuda que tothom el conegui. No tindran cap sorpresa!
– I si li fan una pregunta compromesa –va afegir na Socorro–, pot emprar un recurs que me van ensenyar a l'Escola d'Assessors: en comptes de respondre, canti una cançó.
El nostro espia s'ho mirava tot des del sofà, disfressat de fillet que fa un mes que té el mestre de baixa i, amb el nou pressupost de la colònia, encara no li han enviat cap substitut. Era tan lamentable la seva visió que, en aquella casa tothom feia veure que no veia..., tret de na Nataixa, que sabia que més que un fillet, era un al·lotot perillós.
Finalment les dues dones va aconseguir menar l'autoritat a la sala de premsa i asseure'l davant els periodistes. Un litre d'aigua i un parell de seridons, es va envelar abans rallar, però quan ho va fer, va demostrar que tenim els polítics que no mos mereixem.
– Ya verán que presupuesto más bonito les traigo (que volia dir: "Ja veuran quin desastre") –va dir el conseller mirant a la bandera de la nación nación que presidia la sala–. Ni más impuestos ni más recortes, sólo cambiamos la ponderación de los impuestos i ajustamos los servicios (que volia dir: "M'he quedat amb la vostra cara".
– Així no és ver que pugen l'IVA –va interrogar una periodista rossa, amb cara de primera de la classe– tanquen hospitals, estrenyen els al·lots com a pinxes i el tenen fins a 30 dies sense mestre substitut, recuperen l'impost de successions...?
– ¡Vacilón que rico vacilón. Cha cha cha que rico cha cha cha! –va començar a cantar el conseller, fluixet, mentre es mirava na Socorro per saber si ho feia bé–. Poden continuar fent preguntes –va afegir.
– I com és açò, que fan una política tan diferenta de la que prometien abans de les eleccions? –va demanar un periodista tan mal vestit que devia ser d'esquerres–. Que és que no ho sabien, com estava la cosa?
– Es que por entonces nosotros estábamos pesando higos (que volia dir: "Es que mos vam passar la legislatura pesant figues") –va respondre el conseller, amb molt poca vista–. Però ja ho poden veure quin país mos va deixar en Tsapatero. Si mos hem de passar el dia improvisant solucions!
– Costa de creure que no coneguessin la situació –va dir un periodista amb la clespa pelada i calçons curts–. Però veig que ara donen la culpa a les autonomies, i en canvi bonibé tot el deute l'ha provocat l'Estat. N'Asnar es va gastar 24.000 milions en armament i, entre ell i en Tsapatero, 40.000 milions en AVEs... Vol que continuï?
– ¡Esta me la sé! (que volia dir: "Això ho puc explicar") –va respondre el conseller–.
L'exèrcit és l'exèrcit, m'entenen? i l'AVE és imprescindible perquè tots els ciutadans puguin peregrinar a Madrit. Els principis són primer que l'economia, sap!
– No ho troba escandalós –va intervenir una altra periodista amb cara de no arribar als 800 euros al mes– açò de centrar tots els ajustos en les autonomies, que vol dir sanitat i educació, i mantenir el govern central tan panxo?
– Unas tienen la cara bonita, otras tienen nariz de ratón –va tornar a cantar el conseller, amb més ganes i amb la mirada fixa en na Socorro, que li feia que sí amb el cap–. Las hay gordas, también delgaditas, pero todas gozan del vacilón.
– N'hi ha molts que pensen que vostès estan aprofitant la crisi per destruir els grans acords de la transició –va afirmar un altra periodista, que per la roba devia ser de dretes, però de ver–. Contra el català, contra les autonomies, contra el control dels capitals, contra els drets laborals... Que és que estan pensant en un país al seu gust?
– A la prieta hay que darle cariño, a la rubia tremendo apretón. A la china hay que darle un besito, pero todas gozan del vacilón –va acabar el conseller, que per escàndol de tothom ja no estava ni empegueït.