L'incompetent evasiu constitueix un dels personatges principals de la vida política, aquí i arreu. Deixau-me posar per davant que consider que el Principi de la Incompetència Mínima funciona. Aquest principi, formulat amb un afinament extraordinari (com gairebé tot el que ha escrit) per Carlo Cipolla, estableix que una persona que sigui competent en un camp determinat pujarà en l'escala laboral, i anirà pujant –per mor de la seua competència- fins que arribi a una lloc de treball per al qual sigui incompetent. Aleshores, si és prou viu, s'aturarà allí. I s'hi quedarà plantat. De manera que, segons el doctor Cipolla, la majoria de les grans empreses, de les associacions, de les universitats, i de les institucions en general són governades per persones que han arribat a una posició per a l'exercici de la qual són incompetents. Just un pèl per sobre del lloc per al qual sí que tendrien competència...
D'incompetents, emperò, n'hi ha dues tipologies molt diferents (a grans trets): trobam, per una banda, els incompetents als quals se'ls nota la incompetència; ço és, aquelles persones que es veu a una milla de distància que el càrrec o el lloc de feina els ve gros, i que no tenen la capacitat ni la formació per exercir-lo amb un mínim de dignitat. Però, al costat d'aquests, hi sol haver uns incompetents (sovint fins i tot molt més incompetents que no aquests incompetents evidents) que passen per persones absolutament versades en allò que fan, i perfectament capacitades per desenvolupar les seues altes responsabilitats. Es tracta dels incompetents evasius, és a dir, aquells incompetents que tenen prou do de gents, capacitat social o intel·ligència emocional per maquillar la pròpia incompetència. Fins i tot n'hi ha que, quant més incompetents són, més competents pareixen. Es tracta d'un do, evidentment. Un do que permet que l'individu se salvi, però que resulta escandalosament perniciós per al conjunt de la societat.
Si comparam els dos presidents del govern espanyol que han precedit en Mariano Rajoy, podrem exemplificar això que comentam. Pel que fa a la política econòmica, fiscal i laboral, en José Luis Rodríguez Zapatero es va manifestar, ben clarament, com un incompetent. Estava un pèl per damunt d'allò que podia gestionar amb un mínim de dignitat. Però abans que Zapatero, hi havia hagut un president que havia covat l'ou de la serp de la crisi que patim, que havia promogut la bombolla immobiliària i que havia donat ales a tot allò que fa la crisi més greu a l'Estat espanyol que no a la resta d'Europa. És a dir, hi havia hagut un president del govern molt més incompetent que no en Rodríguez Zapatero. Però que, curiosament, avui ningú no li penja la llufa de la incompetència. Em referesc, naturalment, al macroincompetent d'en José María Aznar.
N'Aznar va ser un president d'una incompetència supina, escandalosa. Però avui ni tan sols l'oposició posa dalt n'Aznar, com a característica bàsica, la incompetència. Es diuen moltes coses d'ell: que era autoritari, poc democràtic, ultradretà, ultraespanyolista, el que sigui... però poques vegades es posa l'accent en el fet que era un incompetent de set soles.
Comparem els dos governs de les Balears que han precedit el d'en Bauzá. Pensem en les coses que va fer cadascú, de la manera més objectiva que ens sigui possible. I responguem-nos a nosaltres mateixos si va ser més incompetent el govern de n'Antich o el d'en Matas. Pens que no hi ha color. Però en Matas tampoc no passarà a la Història, bàsicament, com a incompetent. Potser perquè, d'aquell govern, se n'ha fet més visible la qüestió de la corrupció. En Bauzá s'ha apuntat a la croada contra la corrupció. Però això no treu que el seu govern estigui destacant, ja poderosament, per la seua incompetència.