Les jornades de Justícia i Pau, celebrades a Tarragona els dies 20-21 d'abril passat, volien donar resposta a aquestes dues qüestions: "la religió és cosa pública o afer privat?", i "les retallades socials són inevitables com ens volen fer creure?". Aquestes jornades es presentaven amb el títol "L'aportació social i ètica de les religions en temps de crisi". Hi van assistir representants de diferents comissions de JP de Catalunya i d'arreu d'Espanya; de Menorca n'hi vam anar tres. En la seva ponència introductòria, el professor de Filosofia de la universitat "Ramon Llull", Francesc Torralba, responia a la primera qüestió. Després Arcadi Oliveres, economista, president de JP de Barcelona, i Maties Vives, professor a la "Rovira i Virgili" de Tarragona, responien a la segona pregunta.
EL PAPER PÚBLIC DE LES RELIGIONS
Contràriament al parer d'alguns que volen confinar les religions a l'esfera privada, el professor Torralba creu que aquesta privatització, a més de mutilar la religió, en faria un element d'evasió de la realitat.
De fet hi ha autors actuals, com J.Habermas i G. Vattimo, que defensen el paper i la responsabilitat de les religions en l'àmbit social i polític de les nostres societats postmodernes. Habermas, pensador d'origen marxista, ha deixat de considerar la religió com a opi del poble, i la veu, en canvi com a font de sentit. És a dir, les religions són capaces de donar raons per les quals val la pena viure i morir, i açò en una època de buidor espiritual com la nostra, és molt rellevant. En conseqüència, les religions poden realitzar una crítica profètica i despertar la consciència de la solidaritat ferida, i així oferir formes de vida alternatives al neoliberalisme global. És ver que per la raó podem arribar a consensuar unes mínimes normes bàsiques per a la convivència social, però açò tot sol no basta; també fan falta màxims ètics d'entrega, generositat, gratuïtat, com promouen les religions, per tal que la societat avanci. Segons Vattimo, les religions poden funcionar com un esperó per a la societat i oferir testimonis d'entrega al servei dels grups més vulnerables.
El II Parlament mundial de les Religions (Chicago,1993), en la seva declaració final, després d'entonar un mea culpa pel fanatisme i l'agressivitat que de vegades han fomentat les religions, es posicionava a favor d'un compromís públic de les religions del món: en la lluita pacífica a favor de la dignitat de tota persona humana i el foment d'una cultura de la no-violència, la solidaritat i la cohesió social i la preservació del do de la creació.
Torralba concloïa que "allò que fa creïble una religió és la seva aportació social", una aportació que no solament ha de maldar de ser eficient sinó també explicada a la ciutadania.
SÓN INEVITABLES LES RETALLADES SOCIALS?
Segons Arcadi Oliveres que, com economista ben informat del tema maneja xifres i dades, les dràstiques retallades socials (en sanitat, educació...) s'haurien pogut evitar si, per una banda, l'Estat no hagués prescindit d'una sèrie d'ingressos (com imposts sobre patrimoni i successions, rebaixes IRPF) i hagués perseguit d'una manera efectiva el frau fiscal i posat límits justs a elevats sous dels alts càrrecs; i si per una altra banda, hagués reduït significativament una sèrie de partides en despesa inútil com la militar i en salvament dels bancs en fallida. Amb aquests doblers de manco, paguen la crisi els serveis públics i en surten perjudicats els més vulnerables. I la sortida de la crisi significarà un retrocés social i un augment de les desigualtats.
El PIB no mesura la felicitat, remarcà el professor Vives, però l'atur és un enderrosall en la família. A. Oliveres veu impossible que, a curt i mitjà termini, es creïn cinc milions de llocs de feina per als aturats. Una resposta factible al problema passa per la reducció de la jornada laboral, com va intentar fer a França el socialista Lionel Jospin, o va fer l'empresa cooperativa Mondragón els anys 80. Al cap i a la fi des de l'inici de la revolució industrial la jornada laboral ha passat de 16 a 8 hores diàries, i ara la tecnologia moderna permet mantenir una alta productivitat amb menys hores de feina. Reduint la jornada laboral, la feina es podria repartir entre més treballadors. Sigui com sigui, qualsevol sortida justa a la crisi no ha de cercar de reproduir els mecanismes de creixement econòmic anteriors, ja que aquest model no és universalitzable. El creixement econòmic s'ha de frenar mentre que cal progressar en desenvolupament humà, cultural i social. I posar-nos mans a la feina en aquesta, també, des de la societat.
El professor Vives finalitzà la seva intervenció amb aquestes provocadores paraules de Carme Cases: "el 1940 no teníem doblers ni feina. Teníem morts i presons. Però hem donat democràcia i alegria als néts. Us rendireu vosaltres els joves que no teniu repressió ni límits ni fronteres?"