Benvolgut amic. La lectura dels tres volums que apleguen les seves cròniques parlamentàries (1929-1936) m'empeny a relativitzar el pas del temps: en la política espanyola hi ha coses que en vuitanta o noranta anys han canviat poc, boni gens. Quan va escriure aquell caramull d'articles, vostè, imantat per Francesc Cambó, ja havia consumat el viatge cap a posicions ideològiques conservadores, i açò em duria a discutir-li moltes opinions, però subscric plenament la seva detecció dels vicis crònics de la política espanyola, com per exemple la tendència irrefrenable a agitar frenèticament banderes simbòliques, en lloc de cercar solucions practicables i construir consensos. A vegades la bandera s'agita per mantenir alta la moral de la tropa —la pròpia, s'entén— enfront de les adversitats per a les quals no es té solució; en altres ocasions, es cerca despistar els possibles crítics: apel·lant a les desgràcies dels altres, observa vostè, es dissimulen les del propi país. En qualsevol cas, aquesta inclinació es basa en la pueril suggestió que com més grossa sigui la bandera i més provocativament sigui agitada, més raó es té i més a prop és la victòria.
Fa uns dies, la presidenta madrilenya Esperanza Aguirre va suggerir la suspensió de la final de la Copa del Rei de futbol entre el l'Atlètic Bilbao i el Barça per evitar una xiulada contra els símbols nacionals. Les crítiques li han plogut de tot arreu, també des del seu partit, però la ratificació de les seves declaracions deixa clar que no va ser una patinada, sinó una intervenció conscient, calculada. Molts analistes coincideixen que Aguirre ha tret aquesta bandera per desviar l'atenció de les seves mentides sobre el dèficit de la Comunitat de Madrid, i per tapar les vergonyes de Bankia: no li convé que l'opinió pública fixi els ulls en aquest escàndol tan brut sobre el qual ella hi té responsabilitat directa. Als ciutadans ens toca pagar els seus plats romputs; una vegada més, pagar i callar 'de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado'.
Una actitud semblant ha mostrat el govern central quan, degudament amplificat per l'aparell mediàtic afí, ha posat damunt la taula per enèsima vegada el contenciós de Gibraltar. Ara ja no és ni curiós, perquè no falla: tots els governants espanyols, en algun moment de feblesa o de dificultats internes, han enarborat aquesta bandera. No serveix de res, però despista.
Ara, no seria just posar únicament exemples de la dreta perquè, com li he dit abans, subscric la seva opinió que aquesta manera de perdre el temps és un tòpic de la política espanyola —i en aquest sofregit, qui no hi té una ceba hi té un all—. Què hem de dir, per exemple, de la revifada republicana arran de les ficades de pota del rei? Jo també crec que la monarquia és un anacronisme, però no entenc la fe que s'ha posat en un hipotètic establiment de la tercera república espanyola. L'esquerra agita amb esperança aquesta bandera, mentre José María Aznar, el president espanyol menys monàrquic des de la transició, es frega les mans des de l'ombra. Em deman: una Espanya republicana seria menys carpetovetònica? Reconeixeria la plurinacionalitat de l'estat? Tindria més credibilitat que la monarquia constitucional en l'escenari internacional? Ens trauria de la crisi, una república? Qüestions sentimentals a part, el problema no és el cap d'estat sinó Espanya, que se'n va en orris i a fora ja no se la creu ningú.
L'altra bandera típica de l'esquerra espanyola és l'anticlericalisme —arnat, gratuït, perfectament inútil. S'aprofiten causes justes per ficar-hi elements que no els són propis, però que exciten el personal i fan progre, i aquí l'Església és un clàssic: el moviment 15M ha organitzat a Maó un taller d'apostasia; alguns partits fan un autèntic 'casus belli' de cobrar l'IBI als immobles eclesiàstics, sense explicar que si l'Església cedís patrimoni a l'estat li crearia un problema, no li faria un favor; i la plataforma en defensa de l'escola pública recull la proposta de reduir ajudes a l'Església, posant-les dins el mateix sac de la despesa militar, però no diu res de les retallades a l'escola concertada, tant o més salvatges que les perpetrades contra els centres de titularitat pública. Si el que més ens cal en aquests moments és unir esforços! Ja té raó Antoni Puigverd: a Espanya, quan l'esquerra perd el nord, no pot resistir la temptació de menjar capellans.
Tot comptat i debatut, no és vostè qui va advertir que allò que més s'assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres?
Fins la setmana que ve, si Déu vol.