Els Premis de la Crítica Serra d'Or, que van ser instituïts l'any 1967 i es concedeixen a obres publicades l'any anterior, gaudeixen d'un gran prestigi en el món de les lletres catalanes i comprenen les diferents formes d'expressió literària i també la recerca i l'assaig. Enguany, pel que fa a la literatura, a part de "Jo confesso" i "Estiula", que he tingut el plaer de llegir i comentaré breument, el premi de narrativa s'ha atorgat a Alba Dedéu per "Gats al parc" i el de traducció a Helena Vidal per "Armènia en prosa i en vers" d'Óssip Madelstam.
Jaume Cabré, que ja havia guanyat el Premi de la Crítica Serra d'Or en cinc ocasions, és un dels més destacats novel·listes en llengua catalana. Autor d'una obra de gran ambició literària, el seu univers creatiu parteix d'una fonda indagació sobre els diferents aspectes de la condició humana i es caracteritza per un treball impecable sobre el llenguatge, una gran habilitat narrativa i un virtuosisme arquitectònic que es fa més subtil a cada nova novel·la. Els seus llibres han estat traduïts a diversos idiomes i és un escriptor especialment celebrat a Alemanya on la seva obra "Les veus del Panamo" fa poc duia ja venuts 450.000 exemplars.
"Jo confesso" és una impressionant i colpidora novel·la que s'endinsa en el cor de la història europea i constitueix una descarnada reflexió sobre el mal i la crueltat humana. (Només a través de l'artifici literari és possible apropar-se a l'arrel del mal, afirmarà el protagonista de la novel·la). Sota el fil conductor d'un violí únic, marcat des de la seva construcció amb l'estigma de la violència, i a través del relat del seu protagonista, Adrià Ardèvol, s'entrellacen les diferents històries que constitueixen una sola i admirablement ben travada narració. "Jo confesso" tracta de la commovedora amistat entre Adrià i Bernat, de la passió pel coneixement i per la bellesa de l'art, de l'ambició més descarnada, i de la traïció, la maldat i la culpa. A la vegada és també la història d'un gran amor que no coneix el pas del temps. I jo hi veig, encara, el tema de la impossibilitat de la redempció –si més no en un àmbit humà – representada per un dels motius constants en la novel·la: el monestir de Sant Pere del Burgal. Tot açò construït amb una tècnica impecable que, a través d'agosarats salts espacials i temporals, aconsegueix que el lector se senti immers a la vegada en els diferents temps i espais que hi són narrats.
Lluís Calvo, en parlar de la seva poesia, escrivia a la revista Els Marges (núm. 86, 2008): "El poeta transforma allò que veu i cerca una nova realitat, fent-la tan visible i versemblant que arriba a ser l'única possible. Això no vol dir perdre el món de vista, sinó tenir prou vista com per crear un món." Aquesta ambició de crear un món es fa palesa al llarg d'una obra que ja compta amb una quinzena de llibres de poesia publicats i que ha merescut l'atenció de la crítica i dels escriptors més diversos. Així Bartomeu Fiol, Sam Abrams, Joan Triadú o Pere Ballart han analitzat i elogiat la seva obra. I és que Calvo, que construeix els seus poemaris amb un gran rigor i sense concessions, és capaç d'aplegar en la seva veu les tradicions del simbolisme i el realisme, i encara de l'experimentació o l'avantguarda, "com si la seva veritable identitat fos filla del canvi permanent, de l'afirmació d'un rostre que en la seva multiplicitat de màscares és la mateixa rèplica del món que li ha tocat de viure", com escriu Jaume Pont al magnífic l'epíleg.
"Estiula" és un llibre que sedueix des del primer moment, tot i que exigeix més d'una lectura tant pel seu notable treball lingüístic com per la fonda meditació que, amb la natura com a punt de partida (Estiula és un poblet del Ripollès), du a terme sobre temes com la creació i la poesia, la memòria, l'erotisme enfrontat al temps i la mort, o el dubte i la lluita, entre d'altres. El tractament de les diverses formes poètiques que trobam al llarg del poemari, amb un vers sempre ben escandit i l'exploració de la rima en alguns casos, la cercada musicalitat de les paraules, tant en els versos com en els poemes en prosa i l'ús d'imatges originals i poderoses, culminarà en el poema de caràcter narratiu "Presències, dissolucions" que tanca el llibre i que com diu Jaume Pont, emprant paraules del mateix Calvo, "en certa mesura no és més que el trasllat visionari de Gabriel Ferrater al segle XXI".