Fa vint segles Déu envià el seu Fill per portar-nos l'ensenyament de l'amor. Després va esperar mil cinc-cents anys, una alenada des de la perspectiva còsmica però molt de temps a escala humana, per veure els resultats. Una vegada que va constatar que els terrícoles no fèiem cas al mandat del cel va pensar que l'apropiat era regalar-nos un tractat que descrivís les flaqueses i alegries de la condició humana. Per això, va recuperar el seu tarannà creador i va dir: "Que es facin Cervantes i Shakespeare" i paf, va sorgir la més alta lliçó que s'ha escrit mai sobre la manera com es comporten les persones i de tot el que hi ha al cel i la terra. Per enviar-nos un senyal, el nostre Pare celestial va fer que tots dos genis morissin el 23 d'abril de 1616.
No és hora ja de que atenguem un designi tan clar? Per què no fem un pensament i comencem a comptar els anys des d'aquella data? Amb això no només rejovenirem el nostre calendari (ja que estaríem ara gaudint de l'any 396) sinó que sortiríem de la maledicció del segon mil·lenni que no ha portat més que atemptats, crisi, retalls, banquers barruts, tuïts insubstancials, merkels, aerolínies galdoses, certificats de resident, frikis, homes de negre, rescats i altres horrors globals.