La sabata femenina s'ha convertit en un dels objectes fetitxe més destacats. Actualment però les dimensions dels seus talons han assolit cotes absurdes. Són sabates per sortir per la tele o per a les desfilades però no per caminar. Ni el més avantatjat deixeble del marquès de Sade hauria pogut idear una manera tan cruel de capolar els turmells de les seves víctimes.
Com a bones 'fashion victims' (aquí això de víctima és literal perquè acabes a l'hospital) ens posem la sabateta amb un vestit d'allò més adient i per un moment el conjunt és perfecte, però a la primera passa que donem esdevenim caricatures de nosaltres mateixes: escrancades, genolls flexionats, cul enrere i els braços separats del cos per mantenir l'equilibri... Només abandonem aquesta postura quan un braç caritatiu o un arrambador ens ofereix un estaló que ens permet reconduir i recuperar la correcció postural. I quan la lumbàlgia, no et permet donar una passa més, aleshores treus un parell de ballarines que canten com 'almejas' amb l'estudiat look que t'havies construït i que trenca definitivament l'encanteri (rarament arribem a mitjanit).
No vull ridiculitzar ningú. No és un atac a les dones que es posen aquestes sabates és un atac als cervells malalts que les dissenyen. ¡Que se les posin ells les sabatetes dels nassos!
Caminem segures!
Nosaltres sabem que el tamany... importa.