Les illes Balears tenim un nou Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Es tracta del filòleg, historiador, monjo de Montserrat, editor Josep Massot i Muntaner. El seu nom acompanyarà els de Francesc de Borja Moll, qui culminà l'obra del Diccionari Català-Valencià-Balear, iniciat per Antoni Maria Alcover, Josep Maria Llompart (un dels millors poetes que hem tingut a les Illes Balears), Marià Villangómez (l'únic eivissenc que ha obtingut el guardó, també excel·lent poeta i prosista) i Baltasar Porcel (un novel·lista que, en un país normal, molt possiblement hauria pogut aspirar al Nobel de Literatura, i tal vegada guanyar-lo).
En Josep Massot i Muntaner té mèrits sobrats per merèixer el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Les condicions per a aquest guardó no són només estrictament literàries o intel·lectuals. Certament, fa falta ser un gran escriptor per poder guanyar-lo.
Però no basta. Alguns escriptors amb molts mèrits no han obtingut el guardó perquè existien dubtes sobre el seu capteniment civil. S'exigeix, juntament amb una elevada qualitat literària, un compromís ferm i sòlid amb la cultura, la llengua i la nació catalanes. La nòmina de guanyadors del Premi d'Honor no és feta només de grans escriptors, sinó de persones que, a més, han estimat el país, i han treballat per la causa de la llengua, de la cultura, i de la gent dels nostres països, sovint en circumstàncies ben adverses.
Una d'aquestes persones, en tots els sentits, és en Josep Massot i Muntaner. Es tracta d'un intel·lectual de primera línia: historiador prolífic, rigorós i compromès amb l'estudi del nostre passat (la seua obra sobre la Guerra Civil a les Illes Balears pens que ja és inigualable), assagista brillant i escriptor de raça, mai no s'ha tancat dins una torre d'ivori, sinó que ha estat prest a defensar tot el que consideri una causa justa, sense pèls a la llengua, sense entrebancs i sense vacil·lacions.
Es faran moltes ressenyes, m'imagín, sobre la figura de Josep Massot i Muntaner, durant aquests dies, al voltant de l'acte de lliurament del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. No debades és l'únic guardonat viu que tenim a les Illes Balears. I, per tant, don per fet que es comentaran aspectes molt diversos i variats de la seua obra, i del seu capteniment com a persona, com a ciutadà.
Per la meua banda, voldria destacar una de les seues rareses, que el fan ben extraordinari: és un mallorquí que no considera que les illes Balears comencin i acabin a Mallorca, un mallorquí que, sense haver-hi tingut residència permanent, entén molt bé les altres illes.
Per això s'ha aturat a estudiar detingudament aspectes fonamentals de la història de Menorca. I la vella Nura pot dir que un dels seus primers historiadors és natural de Marratxí. I, encara, crec que mereix una menció especial la vinculació de Josep Massot i Muntaner amb les Illes Pitiüses. L'hem tingut al nostre costat sempre que l'hem necessitat. Ens ha obert les portes a Montserrat quan hi hem anat. Ens ha mostrat aspectes que ens haurien passat desapercebuts -de la història, de la cultura, de la llengua- cada vegada que hem parlat amb ell. I ha participat en la presentació de llibres (diversos, de l'Editorial Mediterrània, que el compta entre un dels amics més ferms), tant a Eivissa com a Formentera.
Per això, al Palau de la Música Catalana, el dia 13 de juny, en l'acte de lliurament del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, pens que l'han concedit a un mallorquí que té un trosset d'Eivissa i un de Formentera al seu esperit, un dels nostres, i alhora a un català universal i un bon exemple del que entenc que hauria de ser un ciutadà del món.