Grècia s'ha esporuguit i ha variat una mica els resultats electorals de fa un mes, que impedien la formació d'un nou govern i duien el país vers l'ignot, que no necessàriament a la catàstrofe, perquè em fa la impressió que, a la catàstrofe (una paraula grega de llarga trajectòria), ja hi són de fa temps.
El partit conservador Nova Democràcia ha guanyat les eleccions: tindrà 79 escons al parlament, més els 50 que la llei electoral grega regala al partit que obté més diputats; 129, per tant. Al darrere hi ha la coalició de l'esquerra radical Syriza, amb 71 escons, dos punts per sota de Nova Democràcia.En xifres absolutes només 170.000 vots han separat Nova Democràcia de Syriza, sobre un total de 6,2 milions de votants. El PASOK (socialistes), que havia governat fins que se'ls va imposar per Europa un govern de transició presidit per un tecnòcrata independent, ha estat la tercera força, amb 33 escons. Ha quedat gairebé en el no res, a no ser que l'aritmètica el situa com a necessari per aconseguir una majoria, un cop Syriza diu que es quedarà a l'oposició.
Darrere els tres partits principals hi ha el Partit dels Grecs Independents, de dreta i contrari al rescat, amb 20 diputats; els nazis d'Alba Daurada, amb 18, que ha mantingut contra pronòstic el mateix percentatge de vot que fa un mes; l'Esquerra Democràtica amb 17, i el Partit Comunista amb 12.
Si comparem aquests resultats amb els del mes de maig, veurem que Nova Democràcia ha guanyat 21 escons, Syriza n'ha guanyat 19, el PASOK n'ha perdut 8, els Grecs Independents n'han perdut 13, els nazis n'han perdut 3, l'Esquerra Democràtica n'ha perdut 2 i el Partit Comunista n'ha perdut 14.
L'enviat de La Vanguardia a Grècia definia aquests resultats com "el triomf de la por", un títol que jo li prenc manllevat perquè ha estat, en efecte, la por al bipartidisme secular, la por de les elits beneficiàries que s'acabi el joc, la por d'uns i altres que s'obrin processos i es depurin responsabilitats amb noms i cognoms; però també la por de Brussel·les i Berlín a perdre els seus lacais a Grècia i que un perillós precedent s'interposi en el seu, fins ara, implacable pla de conquestes.
Tota aquesta por s'ha canalitzat vers l'electorat en una operació de guerra psicològica gegantina: l'amenaça d'abandonar l'euro, de ser expulsats de l'espai Schengen, de ser apartats d'Europa, de caure en la fallida absoluta, de ser atacats per Turquia, de quedar-se sense aliments ni medicines, de tornar irremeiablement a les cavernes, etc. etc.
Mentre la majoria dels mitjans grecs i europeus propagaven tendenciosos vaticinis de molt discutible base, Nova Democràcia recorria el país buscant, porta a porta, els seus votants i recordant a molts els favors rebuts. Per tot això, aquestes eleccions passaran a la història com les més contaminades i amb major ingerència externa des de la creació de la Unió Europea.
Quin era l'escenari econòmic?
Gràcies als préstecs del Banc Central Europeu (BCE), els bancs d'Europa creien que no tindrien problemes de liquiditat, però de sobte han descobert un altre risc: les retirades massives dels particulars. Courier International donava les dades següents: El 14 de maig, els grecs van treure de les finestretes bancàries un mínim de 700 mil milions d'euros en un dia. Quatre dies més tard, els clients de la branca britànica del Banco de Santander, havien retirat l'equivalent a 250 mil milions d'euros. Si aquest moviment, de moment limitat, esdevingués de pànic i guanyés els països més fràgils de la zona euro (per exemple el nostre), els bancs quedarien en braceroles.
El nou govern
L'opció majoritària de les eleccions gregues va ser l'abstenció, fruit del desencís, de l'esgotament i, en molts casos, de la irresponsabilitat davant una conjuntura tan crucial. Però els comicis han donat la iniciativa a Nova Democràcia, amb el 30% dels vots, que ha convidat el PASOK a formar un govern de salvament nacional i també l'Esquerra Democràtica. A més, sembla que Vassilios Rápanos, fins ara president del Consell d'Administració del Banc Nacional de Grècia (NBG), el major banc privat del país (un banc que ha rebut importants injeccions de diners públics en els últims anys), dirigirà la cartera d'economia.
A Grècia, doncs, s'ha fet possible una gran paradoxa: tenallada per la por, ha donat el poder als qui la van dur fins al caos, ja que en serà primer ministre Antonis Samaras, l'home que, des del govern, va falsificar els comptes per entrar a la UE.
La hipocresia dels europeus rics
Els banquers europeus (alemanys i francesos, especialment) no són innocents i, per això mateix, han fet un alè en conèixer el resultat de les eleccions gregues, perquè la retirada de Grècia de la zona euro, no només perjudicava els grecs, també els perjudicava a ells. I això perquè en un eventual retorn al dragma, la moneda perdria al menys un 50% del valor i el preu dels productes importants (per exemple el petroli) s'encariria en la mateixa proporció. I també la inflació del país. Per contra, Grècia esdevindria un país baratíssim per als estrangers, i els exportadors serien força competitius, fet que podria afavorir el creixement.
Però què passaria amb el deute? Doncs que, si no es produís una sortida consensuada i negociada amb els socis europeus, el deute seguiria essent en euros, fet que l'augmentaria considerablement. Per lògica, una Grècia en fallida hauria de paralitzar el seu reembossament, tot mantenint-se fora del sistema financer internacional durant un temps. I això seria terrible per als bancs europeus, que tenen encara 70 mil milions d'euros en préstecs a Grècia. A més, no oblidem que l'exposició de la banca europea al deute grec és, segons estima Barclays, de 300 mil milions d'euros. No es estrany, per tant, que els capitostos de l'UE hagin fet un alè amb la victòria pírrica (novament un vocable grec) de Samaras, el gran mentider.