Pont de poesia" és un recital que organitza l'Obra Cultural Balear de Formentera, al qual vaig tenir la sort de ser convidat el passat 26 de maig, en una estada que, a més a més, em féu descobrir la bellesa de la pitiüsa que encara no coneixia. L'ànima del recital és la poeta Maria Teresa Ferrer Escandell que du el pes de l'organització, atén de manera exquisida els poetes convidats i té cura de tots els detalls del recital. Enguany se'n celebrava la 4a edició i van participar-hi Joan-Elies Adell (l'Alguer), J. Anton Soldevila, Emili Bou (Principat), Nora Albert (Eivissa), M. Teresa Ferrer, Neus Costa, Esteve Portas (Formentera) i qui signa aquest paper. En aquesta ocasió, que coincidia amb el 10è aniversari del traspàs de Marià Villangómez, es volgué retre homenatge al gran poeta eivissenc i cadascú afegí a les seves lectures dos poemes de l'homenatjat. Es comptà, també, amb la col·laboració especial del cantautor Joan Murenu que ens emocionà amb les seves esplèndides versions de Villangómez. Va ser una vetlada intensa, enriquidora, d'aquelles que t'omplen d'energia i que tan necessàries són en aquests temps tan plens de misèries.
Si bé és cert que la poesia té un nombre reduït de lectors, també ho és que en els recitals, en la seva expressió oral, inseparable de la seva mateixa essència – el ritme, la música del vers, la cadència de la llengua – aconsegueix reunir un nombrós públic amb qui el poeta arriba a establir una profunda comunicació. La seva veu és, en aquest cas, un al·licient més que ajuda a transmetre el missatge escrit del poema. Possiblement per açò, avui són molts els recitals i lectures que es fan arreu de les nostres terres i que demostren com la poesia continua essent tan necessària com sempre, per molt que la figura del poeta hagi perdut la influència que havia tingut en determinats moments de la història. La poesia no només "cura les ferides produïdes per la raó" com deia Novalis, sinó que, com un valor afegit, condensa molt sovint, i transmet a través de l'emoció, el pensament de cada època, o fins i tot influeix en l'obra dels filòsofs més eminents. D'aquesta qüestió se n'ocupa un assaig brillant de George Steiner que s'acaba de publicar en català: "La poesia del pensament" (Ed. Arcàdia)
Marià Villangómez és un poeta altíssim, profundament arrelat a la seva terra i a la seva gent. El paisatge és un dels elements destacats en la veu del poeta eivissenc, però és sempre un paisatge humanitzat, interioritzat i viscut de la manera més autèntica, transformat en símbol universal, expressió del dolor, del goig, de les angoixes de la gent que l'habita i el treballa. El mateix poeta, en parlar de la seva poesia, ho expressava així: "Algú ha parlat, com a caracterització essencial, d'un "poeta illenc". Hi veig una limitació, i a més sospito que el poeta hauria existit, i ben semblant, nascut en unes altres circumstàncies geogràfiques. Hauria sentit igualment la terra, el paisatge -un altre paisatge-, i al cap i a la fi els pagesos i els mariners eivissencs haurien estat substituïts, sense que en tingués consciència, pels agricultors d'altres camps o els obrers d'unes ignorades ciutats"
Jean Serra, un dels principals poetes eivissencs actuals, en el llibre "A la vora de Villangómez" (Ed. Documenta Balear), resumeix el caràcter de la poesia del mestre amb aquestes paraules: "Obra que amb el substrat romàntic d'obra total revela una enorme coherència interna. Per tot quan de bellesa i humanitat desprèn és ja una obra clàssica de la nostra literatura. Poesia, vida, llengua, història i terra s'hi lliguen en sàvia harmonia. La seva és, com la de Machado, una poesia dins el temps projectada enllà dels límits espacials, a pesar de les múltiples referències paisatgístiques." L'obra completa de Villangómez va ser editada l'any 1986 en tres volums per la desapareguda editorial Llibres del Mall. De fa temps esgotada, demana ja, i ara seria una bona ocasió, una edició crítica que posi de nou a l'abast del lector el conjunt de la seva poesia. D'aquesta poesia necessària que s'ha de llegir, que s'ha d'escoltar i comprendre, que s'ha de fer present en aquests temps convulsos per poder afirmar, a cridar si és necessari, juntament amb el poeta, "voler l'impossible ens cal / i no que mori el desig".