Un estiu ple d'incertituds, aquest, amb senyals inquietants que no hi ha dubte que volen dir alguna cosa, com abans els pòsits de cafè. Els rescats de València i Múrcia, per exemple, que eren els paradisos de l'economia immobiliària impulsada pel PP i Bànkia. O la negativa dels tribunals a l'augment de sou que es van agenciar el senyor Bauzà i companyia, que a jo m'ha fet molta pena: amb la crisi que hi ha i no els deixen apujar-se el sou. Pobra gent!
Però sobretot, el senyal més inquietant són els núvols de fum i de cendra que mos arriben a cavall de la tramuntana des de l'Empordà, la terra originària dels actuals menorquins com a col·lectiu. Perquè de la mateixa manera que ara Catalunya crema per culpa d'una punta de cigarro, a la tardor pot cremar perquè ja no aguanta més el rol de ser banyut i pagar el beure que li han imposat en aquesta comèdia espanyola que mos toca representar. I no hi ha dubte que si Catalunya crema, cremaran moltes més coses.
Però tant si fa vent com si no, la crisi econòmica segueix el seu camí. L'única cosa que podem tenir clara és que ningú no sap ni quan ni com acabarà aquesta situació que du la misèria a tantes cases i que està frustrant el futur dels nostres joves. A dia d'avui, els experts ja han posat en pràctica tot allò que van aprendre a la universitat. I els aficionats, que sempre en saben més que els experts, ja han donat totes les solucions; igual com ho fan quan discuteixen de futbol o quan pontifiquen sobre l'idioma.
Però la realitat, que sol ser tossuda, segueix el seu propi camí, sense respectar cap discurs. I la realitat és que Espanya està endeutada fins al coll i que ningú no es creu que pugui arribar a pagar els seus deutes. I açò mos aboca a un futur incert. Hem après moltes paraules tècniques, aquests darrers anys, paraules de les quals no en sabíem ni l'existència i que ara formen part del nostro vocabulari quotidià. La "prima de risc", per exemple, que ja sembla que serveixi fins i tot per mesurar la temperatura.
Mentrestant, les nostres autoritats, aquests senyors que van guanyar les eleccions amb la trampa de les falses promeses, proclamen ara sense cap vergonya la seva incapacitat per dominar la bístia. Abandonats a la nostra sort, els ciutadans assistim impotents a aquest espectacle de circ romà, a l'espera del moment en què mos tocarà fer de cristians davant els lleons.
A jo personalment em comença a cansar el discurs que "tots som culpables" i que ara mos toca pagar "els excessos de tots aquests anys". Segurament sí que esteim pagant uns excessos, però els excessos de qui? Perquè la majoria dels habitants d'aquest país me sembla que no en van fer cap d'excés, si no és ajudar a enriquir els bancs i els especuladors quan pagàvem els preus abusius que mos exigien.
En moments difícils, les administracions tenen dret a exigir sacrificis, perquè els comptes públics són bons d'explicar. Només es pot repartir allò que hi ha, i si no arriba per fer tres menjades, n'haurem de fer dues, o una si és el cas. I açò qualsevol persona sensata ho haurà d'acceptar. Però aquesta exigència ha d'anar acompanyada de la força moral que donen la pràctica de la justícia i l'equitat. I és que si no, el discurs del governant esdevé una broma de mal gust, per molta majoria absoluta que exhibeixi.
No es pot acceptar, perquè va contra la justícia, que els responsables directes d'aquest desastre no hagin de rendir comptes. Que tots aquells que es van enriquir a costa dels pelats de sempre, ara s'hagin volatilitzat com per art de màgia i que ningú no els persegueixi. On són, tots els que es van fer milionaris a cop d'especulació immobiliària, d'enginyeria financera, de cobrar en negre, d'inflar el preus o de malpagar el personal quan les coses anaven bé? On són aquests individus, aquestes companyies, aquestes societats?
Quan demana sacrificis, el govern no té cap autoritat moral si, abans, no és capaç de respondre aquestes preguntes i actuar en conseqüència.