El concepte de balança fiscal no és per a res un tema senzill, però pot resultar apassionant, basta escriure-ho a Google i veurem sortir opinions de tots colors.
Bàsicament trobarem dues línies de pensament :1) la que s'anomena de flux monetari i 2) la de càrrega- benefici (hi ha qui en troba sis, de línies, però no ens compliquem d'entrada).
Parlar de les balances fiscals a Espanya ha estat com xerrar de cordes a casa del penjat, fa molts anys que algunes autonomies han estat demanant que es publiquin i les primeres que s'han conegut són les del 2005, que es van donar a conèixer el 2008.
Hi ha qui diu que no cal pensar-hi perquè els impostos que paguem a la fi són els mateixos aquí que a Calatayud o a Melilla. En efecte, els impostos suportats pels ciutadans (IRPF, IVA, societats) són els mateixos, i no hi ha impostos més cars per a uns que per a d'altres, i aquí acabaria la cosa. Però això resulta que és una veritat a mitges o que falta una part de la història.
El que personalment ens hi va al lector i a mi en el tema està en la forma en què després l'Estat repartirà entre els ciutadans, de manera equitativa, en serveis i béns. I aquí hem de convenir que perquè l'Estat et doni alguna cosa abans li ha d'haver cobrat a algú altre, i a més que, com es diu en castellà, "quien parte y reparte se queda la mejor parte".
Per poder donar equitativament en base a la població resultarà que els territoris més poblats rebran més que els territoris que tenen menys habitants .
Els dos grans partits espanyols tenen una posició coincident en el tema de les balances fiscals. Des de l'òptica del PSOE el repartiment "igualitari" dels impostos recaptats encaixa amb el seu ideari, els que tenen més donen als que tenen menys. El que no tinc tan clar són els arguments del PP per coincidir amb el PSOE.
Un dels autors que ha estudiat el tema és Xavier Sala i Martin (el de les americanes de colors inusuals), i explica l'adjectiu "fiscal" que acompanya al substantiu balances (Quadres 1 i 2):
Els diners que han excedit als impostos que hem pagat, l'Estat els ha de demanar i té un dèficit, que finalment hauran de pagar els ciutadans.
És aquest import negatiu en la recaptació d'impostos el que fa que parlem de dèficit fiscal, i el que obliga a l'Estat a emetre deute públic i cercar que algú li deixi els diners.
A la vista dels nombres (que he triat en base a volums d'excedents similars), a mi em fa que pensar que és una solidaritat potser desproporcionada, si resulta que és quasi el doble.
Les xifres que corresponen a l'any 2005, en què el dèficit de l'Estat no era l'actual. Les balances d'enguany no les podrem saber fins el 2015, i qui sap si llavors pensarem que les retallades ens han tornat més pobres del que era necessari. És per pensar si hem de seguir així.