A principis del segle XX, el catalanisme –fracassat el projecte federal que varen intentar el general Prim, en Valentí Almirall i quatre catalans més, sense comptar amb partidaris a la resta d'Espanya- es va llançar a la conquesta de l'Estat. Perquè la llengua i la cultura catalanes poguessin sobreviure, perquè la identitat de les terres de parla catalana es pogués mantenir, perquè la nostra nació sense estat pogués sobreviure, havíem de trobar-nos dins un estat civilitzat, que respectàs la pluralitat interna i que fos modern i desenvolupat. Per als catalanistes de l'època de Prat de la Riba –i d'aquí endavant- modernitzar i democratitzar Espanya era vital per a les aspiracions de Catalunya. No es tractava de buscar la independència ni de bastir cap projecte fora de l'Estat espanyol, sinó d'aconseguir que aquest estat constituís un medi polític en el qual els trets propis de Catalunya com a país (i de les Balears i del País Valencià, per extensió) poguessin sobreviure i desenvolupar-se, sense sotracs ni atzars inesperats.
L'ideal de reconstrucció i de modernització democràtica d'Espanya va patir, ben aviat, dures sotragades: la dictadura del general Primo de Rivera, la dictablanda d'en Berenguer i companyia, i, al final de l'experiència fallida que va ser –en aquest sentit – la II República espanyola, quaranta anys de funesta dictadura franquista.
A batzegades, el catalanisme va tornar a optar per la modernització d'Espanya, i va donar suport a l'intent més reeixit d'avanç i de posada en hora de l'Estat espanyol: els successius governs socialistes liderats per Felipe González. González va tenir en Jordi Pujol un suport pràcticament incondicional, que no sempre va saber apreciar. Ja érem en una etapa en què el catalanisme no volia participar directament en la construcció d'Espanya, però sí que donava suport a la modernització. Per dir-ho gràficament, la Convergència i Unió de la primera etapa autonòmica no tenia cap intenció –com no en té ara- de comptar amb ministres al govern de l'Estat (com si havia tengut el catalanisme de principis del segle XX, liderat per Francesc Cambó), però sí que volia contribuir a l'estabilitat necessària perquè el projecte de Felipe González i dels socialistes de transformació de l'Estat pogués arribar a bon port.
Les illes Balears –una mica a remolc- i Catalunya –amb vocació directa- ens hem gastat una morterada en la modernització d'Espanya. L'estat espanyol, emperò, n'ha fet un ús prou fraudulent: només ha servit per potenciar Madrid enfront de Barcelona i per beneficiar determinades infraestructures (trens de gran velocitat pràcticament sense passatgers, una xarxa d'AVE que no arriba per enlloc a la frontera, aeroports sense vols, i tot un llarg etcètera de desoris inacceptables), mentre se'n boicotejaven de bàsiques com ara el Corredor Mediterrani, considerat primordial per la Unió Europea.
Els hem pagat la festa i ens han deixat tirats. I cada dia ens suquen més, conscients que encara poden esprémer més la nostra maltreta economia. Però mai no ens ho agrairan. Ens trobam, ara mateix, des del meu punt de vista, en l'obligació estrictament econòmica de jugar en un altre camp de joc. Si el nostre camp de joc és Espanya, la ruïna és l'única sortida aparentment possible. La nostra i la seua, per cert.
El nou camp de joc és Europa. Els mallorquins, menorquins, eivissencs, formenterers, valencians i catalans hem d'anar, conjuntament, en el bon sentit de la paraula, a la conquesta d'Europa. És davant les institucions europees on ens hem de fer valer, perquè pugui existir a la nostra part del món una mínima optimització de recursos. I pens que hi hem de participar amb la mateixa generositat en què hem participat en la construcció d'un estat espanyol modern (o en l'intent de construir-lo). Com a nació sense estat, podem aportar a Europa l'accent de la diversitat –que tan útil serà, en molts sentits, inclòs l'econòmic- i Europa ens pot oferir el paraigües que ens sostragui de l'espoli que patim i que ens permeti de desenvolupar-nos amb uns mínims d'eficàcia, d'harmonia i de justícia.