Escric aquesta carta a cavall de Maó i Newcastle. Després de 7 setmanes a Menorca -un luxe que no sé si em podré tornar a permetre–, torn a una Anglaterra ressacosa de la gran festa olímpica i el Jubileu de la reina. Deix enrera una calor insuportable amb nits dormint al bany maria, i també una ciutat bella, austera i sovint poc agraïda que ja prepara les seves festes. Una ciutat que ja no és ni far ni porta d'entrada, i que ara s'encomana com diria un bon amic "a la noble tasca d'exercir aquell auto-odi que només es pot trobar a les societats colonials". De Maó avui us volia parlar.
Aquesta carta vaig començar-la a la biblioteca pública, un petit oasi de cultura al bell mig de la ciutat. La biblioteca brilla amb llum pròpia en una plaça restaurada amb molt de gust, ara però convertida en via de circulació ràpida i aparcament gratuït per a regidors. El batlle in péctore justifica els canvis amb l'argument que la plaça no s'emprava. Però la biblioteca està plena d'al·lots que es miren còmics, gent gran que llegeix el diari i estudiants que preparen el projecte de final de carrera. La plaça és una metàfora del Maó que s'imposa. Els que busquem una mica de cultura –i una sala fresca on treballar- hem de superar una vertadera cursa d'obstacles per arribar-hi. Sap Maó apreciar els seus petits tresors culturals? Què s'he n'ha fet del seu l'esperit il·lustrat?
"Ben mirades les coses" -deia Josep Pla- "Maó no té potser res de particular; però, una vegada dit això, resulta que té una personalitat impossible d'oblidar. És una vila molt neta, amb molts alts i baixos, notòriament esventada. Té, a més, una presentació externa única en la nostra àrea lingüística: les façanes de les cases hi tenen una simplicitat i una modèstia delicioses. No tenen -ja ho diguérem- ni balcons, ni tribunes, ni reixes. A Barcelona, l'abundància de ferramenta inútil és excessiva i pretensiosa. Les finestres de guillotina, tancades a l'exterior per porticons a la vella manera pagesa, són pràctiques i tanquen molt bé. No deixen entreveure ni el més lleu caprici ni una qualsevol pedanteria personal. Són una forma de record deixat per la dominació d'un poble que estima de les cases més el seu interior que els pretextos per a abocar-se al carrer. La falta de balcons, de ferros i d'elements ornamentals de les façanes dóna als carrers deMaóuna lleugeresa i una simplicitat extremament simpàtiques.."
A Maó hi queden poques finestres de guillotina, però la seva simplicitat extremadament simpàtica encara és ben visible. Mentre que Ciutadella té aquell deix italià tan agraït, Maó és una ciutat més aviat austera que amaga el seu esplendor. La simplicitat que tan fascinava Pla és l'expressió més visible de la seva personalitat burgesa i una mica britànica que no diu mai tot el que sent ni el que pensa. Ciutat de moltes cares, sofisticada i un poc pàmfila, reservada i una mica hipòcrita, d'emocions contingudes i bones maneres. A Maó encara és ben visible un individualisme burgès que desconfia del veí i amaga els seus tresors. Aquí no es treuen mai cadires al carrer ni es deixen les portes obertes. Quan assegut a una terrassa veus passar un tren turístic, no em puc estar de demanar-me si Maó realment sap apreciar la seva bellesa. Què se n'ha fet de la seva deliciosa simplicitat i modèstia?
Un amic professor que comparteix la seva plaça amb diferents instituts de l'illa comentava sorprès que la sala de professors de l'institut de Maó on treballa és la única on no es parla mai de temàtica local. I és que Maó mira sempre cap amunt i cap enfora amb tot el que té de bo i de dolent. Els seus intel·lectuals parlen molt de Rajoy, Montoro i Hollande i poc de les xafarderies de poble. Maó és una ciutat que té una visió global de les coses; orgullosa de tenir un carrer devora l'òpera de París, però incòmode amb les seves arrels i sobretot amb la seva llengua. Atrapada per la nostàlgia d'un passat gloriós, encara creu que la dimensió local és signe d'inferioritat.
Ciutat de funcionaris, (ex) militars, i cadenes de distribució, l'economia de Maó no passa pel seu millor moment. Al port se'l veu trist i el polígon –lleig i desproporcionat- està ple de naus i solars buits. S'ha parlat amb insistència de la deixadesa de l'esquerra que no ha cregut mai en el turisme, però el desembarc de la dreta no ha canviat res. Ara tenim un tren, o per ser més precisos un jeep tunejat, com si d'una urbanització cutre es tractàs, però els comerços no venen. Deia al Twitter el gurú de la tecnologia Martin Varsavsky: "A Maó, el port està buit, però no venguis perquè l'estratègia no és baixar preus sinó atracar el que atraca." Què se n'ha fet del seu esperit industrial i comercial de la ciutat? Ciutat disposada a vendre's el seu patrimoni, el seu futur, el seu capital per un plat de llenties.
Maó és tot açò i molt més. Molt bones festes de Gràcia 2012.