Encara que sigui tan a prop i que tants de menorquins treballin o estudiïn a Barcelona, la imatge de Catalunya arriba molt distorsionada a Menorca. No hi ha dubte que hi contribueixen els estiuejants catalans, que són una mostra poc significativa de la societat catalana, la majoria gent benestant dels barris bons de la capital.
Però més distorsió encara generen els mitjans de comunicació que pateix Menorca, majoritàriament amb seu a Madrid. Premsa, ràdio i televisió responen a un concepte hereu de l'Imperi o de la dictadura, en què Espanya és una unitat homogènia en què l'única diferència tolerada és el folklore. I encara, perquè el folklore "nacional" sembla que és l'andalús. De la mateixa manera que la festa "nacional" són les corregudes de bous.
Ja queden enfora aquells anys de la transició democràtica en què semblava que aquesta concepció havia de canviar i que els diversos pobles d'Espanya podrien viure finalment en harmonia, respectant les diferències i sense imposar unitats que, en definitiva, sempre han estat fruit de la força bruta.
Però les decisions que es van prendre aquells anys ja duen la llavor del fracàs. La democràcia sorgida de la dictadura no tenia més remei que reconèixer el fet diferencial català, com el basc i fins i tot el de Galícia. Però això exigia una valentia que el govern no va tenir i una societat –l'espanyola– que havia estat educada en un discurs total contrari a la realitat.
I així van sorgir un fotimer d'autonomies amb l'única finalitat de dissimular que Catalunya i el País Basc eren i volien ser diferents. Perquè una cosa és la descentralització administrativa, que tanmateix era el moment de fer-la i l'altra crear una fictícia Espanya de les Autonomies mesclant ous amb caragols.
És per açò que ara, com si despertàssim d'un somni de trenta anys descobrim que el règim autonòmic no ha resolt la vertebració d'Espanya. Els presidents de les preteses autonomies s'han convertit en capriciosos reietons. Ara llepant les anques al govern espanyol, ara fent rebequeries de criatura (com el president peperu d'Extremadura, que vol aplicar l'IVA al seu gust). I mentrestant, s'anaven polint els crèdits en obres faraòniques per fer salivera als seus votants.
A Catalunya s'explica un acudit que a mi me sembla que resum molt bé la realitat d'aquests anys. Va el president de la Generalitat i li demana al president espanyol una cagarada de vaca enfilada en una cordella. Ensoldemà, tots els presidents autonòmics reclamen tenir també la seva pròpia merda enfilada, perquè per res del món voldrien quedar per darrere dels catalans.
Així hem anat passant tots aquests anys i a la vegada s'ha anat fomentant aquesta imatge –que també s'ha de dir que ver de molt enfora– que els catalans sempre demanen i que per a ells "la pela és la pela" i que són la gent més insolidària del món. Per a molts d'espanyols, les diferències pròpies d'una nació amb història no són una altra cosa que un caprici.
I em ve a la memòria l'anècdota d'aquell congrés en què vaig coincidir amb la representació balear. Parlàvem tranquil·lament entre noltros, en català, quan una representant de no sé quina comunitat autònoma se mos va atracar per fer-nos aquesta curiosa pregunta, amb to de reprovació: "¿Y vosotros los catalanes, cuando estáis juntos, siempre habláis en catalán?"
Un dels representants mallorquins (que naturalment ara no podria formar part del govern balear) li va respondre: "Mira, és una manía que tenemos; empezamos en el siglo XIII y aún no hemos parado".
Explic l'anècdota només per posar en evidència una realitat. Si després d'aquests anys de democràcia i d'autonomia, la gent culta d'Espanya, com ho era la dama de la pregunta, encara no entenen la realitat del seu país, que és tossudament divers i heterogeni, no sé si val la pena continuar parlant de país. El d'ells no pot ser el mateix que el nostro.
Però és que encara hi ha més. Aquesta Catalunya "insolidària" regala cada any a Espanya setze mil milions d'euros a canvi de res. És tan cert com que el govern espanyol es nega una i altra vegada a publicar-ne la prova, que són les balances fiscals de les comunitats autònomes. El resultat els faria afrontar i posaria en evidència una realitat que tampoc no ha canviat després de tants d'anys d'autonomia: hi ha quatre comunitats que mantenen a totes les altres. El País Basc queda al marge gràcies al seu concert, però curiosament al País Basc Espanya li perdona tot...
Mentrestant els mitjans de comunicació espanyols continuen parlant de la dilapidació de recursos que es fa a Catalunya. "Se'ls gasten en ambaixades a l'estranger, com si es pensessin que són un estat", arriben a dir. Ja ho saben aquests savis sabata que el govern valencià (del PP), per posar un exemple, té més delegacions a l'estranger que Catalunya? Però no paga la pena seguir per aquest camí.
La realitat és molt més profunda. La societat catalana cada vegada és més pobre i se sent ofegada per un Estat que no fa ni deixa fer tot allò que li permetria recuperar-se i continuar essent el motor econòmic d'Espanya. I a la vegada ha d'aguantar ofenses que no s'acaben mai contra la seva personalitat pròpia i la seva identitat nacional. Molts de catalans, molts més fins i tot que els que es van manifestar ahir, pensen que ja és hora de dir "bon vent i barca nova", expressió que a Menorca té una variant: "Bon vent i oratge, i mar per córrer". És difícil voler ser objectiu i no entendre-ho.