A la jornada que l'Institut Menorquí d'Estudis i el Cercle d'Economia van organitzar aquest estiu a Ciutadella, per tractar l'efecte del crèdit bancari sobre la crisi econòmica, dos dels conferenciants van esmentat com un repte important la necessitat de trobar una sortida a la qüestió catalana. Si en un marc tan allunyat del debat polític, persones poc immerses en reivindicacions identitàries demanen una solució a l'encaix de Catalunya a Espanya, el problema ha de ser greu. Sembla que s'ha arribat a un punt de no retorn en què dues comunitats han trencat les vies de diàleg per solucionar les seves diferències, la qual cosa la història ens mostra que té un perill potencial molt gran.
El 1519 arran de la Disputa de Leipzig, Martí Lutero trencava definitivament amb l'església de Roma. Fins llavors Lutero era un altre dels pensadors que censuraven la decadència a què havia arribat l'església Catòlica. La seva crítica apuntava a aspectes, com la vida dissoluta de part dels eclesiàstics o les indulgències, que més tard el papat esmenaria. A partir de la ruptura, va desenvolupar una teologia que es va separar de forma important de la doctrina catòlica i va fundar la primera d'un conjunt de noves esglésies, que els catòlics van denominar com "protestants".
El 1989 Slobodan Milosevic va anul·lar l'autonomia de què gaudia Kosovo dins de Iugoslàvia, la qual cosa va portar a la majoria de les repúbliques del país a declarar-se independents, el que va donar inici a les guerres balcàniques, plenes de barbàrie i que, paradoxalment, van finalitzar amb la caiguda del règim de Milosevic i la independència de Kosovo.
A la història podem trobar molts casos més en què un desacord entre dues comunitats, ja sigui per raons religioses, nacionals o econòmiques, arriba a un punt de ruptura que porta en un procés d'acció-reacció a una radicalització del conflicte i acaba separant les dues col·lectivitats fins a extrems impensables abans del trencament: ni Lutero al principi pensava en crear una església independent de Roma, ni els kosovars aspiraven a res més que un cert grau d'autogovern dins de l'estat federal iugoslau.
La qüestió catalana és possible que respongui a aquests paràmetres. Des de fa anys, la majoria de ciutadans i partits polítics catalans demanen un enfortiment del seu autogovern i una millora del finançament de la Generalitat. L'octubre del 2005 el Parlament de Catalunya aprovava la reforma de l'Estatut d'autonomia per 120 a favor i només 15 en contra. El març de l'any següent el Congrés d'Espanya aprovava un text rebaixat per 189 vots a favor i 154 en contra i que fou refrendat pel 74% dels catalans. Tanmateix, es va presentar un recurs d'anticonstitucionalitat i el Tribunal Constitucional va fallar el juny del 2010 eliminant els punts més sensibles.
A partir d'aquest moment, el desacord entre Catalunya i Espanya ha entrat en una espiral divergent, ja que els partits nacionalistes que fins llavors havien acceptat la Constitució espanyola van declarar romput el pacte constitucional. La manifestació de l'11 de setembre passat no és sinó la continuació de la lògica d'enfrontament que du més d'una dècada covant-se i que ha tingut episodis tan estrambòtics com la guerra del cava de Nadal del 2009 i ha vist sorgir diversos partits antiautonomistes, dins i fora de Catalunya i el qüestionament d'elements que abans havien suscitat ampli consens, com la política d'immersió lingüística en l'ensenyament o del requisit del català com a requisit d'entrada a l'Administració pública. Es tracta de discrepàncies importants, on en ocasions es confonen les qüestions de dret, on el català té un estatus privilegiat, de les de fet, ja que és que l'ús que fa el sector privat del català en totes les terres de parla catalana és molt inferior al que fa del castellà.
És evident que a Catalunya hi ha una gran majoria de persones que aspiren a un enfortiment de l'autogovern més enllà dels límits de la Constitució Espanyola, però és més que dubtós que, fins i tot ara mateix, la majoria dels catalans vulguin la independència, i es veurien alleujats si se'ls concedís més autonomia i un tractament fiscal més favorable.
Tot i que no està tan clara la posició de la resta dels espanyols, sí que és clar que aquesta postura provoca un important rebuig entre un grup molt nombrós, sinó majoritari, del país. Tanmateix, aquesta resistència pot provocar, sinó ha provocat ja, una radicalització de les postures que acabi portant a la independència catalana. Per aquest motiu, fa poc Manuel Rivas contraposava als "separatistes" independentistes els "separadors" espanyolistes en aquesta dinàmica malsana.
No crec que ni catalans ni espanyols tenguin gaire a guanyar ni en la independència ni molt menys en el dolorós procés que hi podria menar. Hi ha excel·lents exemples de convivència plurinacional, com ens mostra Suïssa i molts matrimonis de conveniència amb una "mala salut de ferro" com el Regne Unit, Bèlgica o Canadà. Els exemples recents també ens indiquen que si el Govern de la Generalitat demana la independència, la solució final dependrà de l'acceptació del govern espanyol (separació a la txecoeslovaca) o de la comunitat internacional (independència de Kosovo). En cas contrari, estarem davant d'un xoc institucional de difícil solució i on serien els ciutadans de Catalunya i de la resta d'Espanya els que patirien les conseqüències negatives.
Des de Menorca, la qüestió ens toca ben de prop, perquè amb Catalunya compartim la llengua pròpia i el Principat ha estat, des del retorn de l'illa a Espanya el 1802, el territori amb el qual hem tingut una relació més intensa, només eclipsada parcialment amb l'establiment de l'Estat de les autonomies. A Catalunya estudien i viuen molts menorquins i la comunitat catalana és una de les més nombroses i actives a Menorca. Tampoc està clar com quedarien ni les nostres institucions ni la nostra llengua en un clima d'enfrontament obert, ni que sigui pacífic, de caire independentista.
Quan comunitats que compten amb diferents idiomes, religions o cultures han de conviure, es posen a prova els principis democràtics més profunds. La democràcia no és la simple dictadura de la majoria. La Declaració dels Drets de l'Home està impregnada d'un valor fonamental: la tolerància i el respecte dels drets de la persona. En el cas dels estats plurinacionals açò implica la necessitat d'un equilibri entre el dret a l'autogovern i el respecte dels drets de les minories. La política sempre és un compromís i si és lícit que els catalans aspirin a un major autogovern, també és raonable que els que se senten espanyols a Catalunya puguin viure la seva espanyolitat de forma normal.
Cal reconèixer que tant l'Estat de les autonomies com el finançament de les comunitats autònomes són qüestions problemàtiques no només pels catalans, sinó per moltes comunitats autònomes. El més raonable fóra aprofitar que els catalans han posat en l'agenda aquestes problemes per intentar arribar a un nou pacte constitucional o no. Fa anys que es debat la necessitat de reformar la Constitució. Han passat més de 30 anys i una nova generació veu les coses d'una altra manera.
El sistema de finançament és un absurd, que mereix un article per ell sol. D'altra banda, el "cafè per a tots" potser no va ser una bona idea quan Catalunya i el País Basc tenen una dinàmica política molt diferent de la resta de les comunitats autònomes. N'hi ha que posen sobre la taula la conveniència d'un Estat federal. Les paraules a vegades fan una mica de por, però cal convenir que l'evolució del sistema autonòmic que hem tingut ens ha portat a una solució federal de fet (diversos territoris amb un ampli autogovern), sense una base legal ni una estructura institucional prou ferma ni mecanismes de coordinació i de resolució de conflictes eficaços. Actualment l'Estat federal és una idea minoritària, però l'alternativa de reorganitzar les comunitats autònomes existents no presenta menys dificultats pràctiques.
Ha arribat un moment històric crucial en què els espanyols hem de decidir entre pactar o barallar-nos. Sempre és possible trobar un equilibri entre les legítimes aspiracions de dues col·lectivitats, però el temps i la dinàmica de l'enveja i l'odi hi juguen en contra. El temps històric està accelerat; continuar negant que existeix un problema de convivència o persistir en la proclamació dels drets propis i negar els de l'altre portarà a un enfrontament la fi del qual no pot ser positiu per cap de les dues parts.