Aquests dies fa de mal llegir la premsa espanyola. La demanda d'un referèndum a Catalunya ha provocat tal nombre de prejudicis, mentides, enganys, insults, amenaces, atacs, deformacions històriques, etc., que qualsevol ment oberta no té més remei que pensar que aquests catalans potser tenen més que motius per fugir.
I és que sempre anam a parar al mateix punt. Per què ha de servir la democràcia si no és per poder decidir lliurement? Però també és ver que la democràcia no s'improvisa. És com els bons vins, que han de reposar molts d'anys per arribar a tenir ànima. Ja ho intenten alguns països de Sudamèrica i de l'Àfrica de celebrar eleccions... Però la voluntat prest es veu superada per la tradició de tants anys de dictadura, de cacics, de generalíssims i de totes aquestes terribles formes de servir a l'amo i senyor.
A Espanya, que ens havíem arribat a creure que ja era un país modern i democràtic, sembla que han tornat a renéixer els fantasmes d'aquest passat miserable. Ningú no se'n salva, ni el govern ni els opinadors de la premsa, la ràdio i la tele. I tiren a matar amb l'única arma que, fins ara, han demostrat que tenen: la insensatesa. En aquest mateix diari han aparegut mostres ben interessants d'aquesta vella tradició.
En aquest debat que sembla que encara mos acompanyarà una bona estona, o els "contra" comencen a dir coses serioses i convincents, o la partida ja està acabada. Podran guanyar per la força o per la coacció, però no convenceran a ningú. I seria divertit, si no fos perquè fa plorar, que tots aquests que tracten els catalans d'imperialistes, de nazis, d'insolidaris, els vulguin retenir a ca seva (perquè es pensen que Espanya és seva) per la força.
Des d'aquest punt de vista el govern espanyol està donant proves de molt poca intel·ligència, tant poca com quan aborda la problemàtica econòmica. El conflicte català, a part de tenir segles, estava cantat des d'aquells dies en què el senyor Rajoy enviava els seus sequaços a recollir signatures contra el nou Estatut de Catalunya. I així i tot, va agafar per sorpresa el govern (i mira que té centenars d'assessors amb sou!), i sembla que a dia d'avui encara no s'ha refet.
La prova és que continua amenaçant Catalunya amb les set plagues d'Egipte, com el pobre Ramsés II (o potser era Yul Brynner?) amenaçava els jueus, sense voler reconèixer que els principis democràtics els emparaven. I de la mateixa manera que el faraó invocava el déu Ra, el govern espanyol invoca la Constitució...