Keynes és l'economista més esmentat en la crisi actual, fins al punt que, en un cert sentit no es pot concebre la política econòmica sense tenir en compte les idees d'aquest pensador, tot i que açò no vol dir que actualment acceptem totes les seves propostes.
Aquests fets no són nous; Keynes fou un economista molt conegut a la seva època, però estava envoltat d'una sonora polèmica i les seves idees eren difícils d'entendre. Llavors ja s'explicava l'acudit de què si s'ajunten cinc economistes, hi ha sis opinions, dues de Keynes. Les seves teories continuen obrint nous camins per il·luminar els fenòmens econòmics i per açò l'hauríem de considerar com un clàssic en l'accepció d'Italo Calvino: una obra que en cada nova lectura mostra nou aspecte, abans amagat.
Keynes va trencar els dogmes que els economistes liberals havien establert sobre la política econòmica. La posició ortodoxa era que en tota crisi no s'havia d'actuar perquè el mercat s'ajustaria i retrobaria un nou equilibri. El Govern, pel seu costat, havia de mantenir el Pressupost equilibrat, que era la "regla d'or del pressupost". Keynes va apuntar que l'existència de rigideses institucionals en l'economia real fa que es pugui arribar a un equilibri amb atur i manca d'utilització de la capacitat productiva de les empreses. Un equilibri amb atur no és desitjable. A més, el Govern quan, en una situació de crisi augmenta la despesa, és a dir liquida el pressupost amb dèficit, aconsegueix que el creixement de l'economia sigui superior a la despesa efectuada, perquè aquesta despesa va majoritàriament a pagar salaris als treballadors, i aquests gasten aquests ingressos en nova despesa, en un procés multiplicador, que ajuda a superar la crisi. La despesa del Govern no és improductiva, sinó que té una utilitat econòmica indubtable.
A partir de la fi de la Segona Guerra Mundial, tots els països van abraçar aquestes idees, però entre els economistes hi va haver un gran debat, perquè Keynes també afirmava que la política monetària és inútil, en contra del que deien els economistes clàssics, cosa que es va provar que no sempre és cert. De fet, es va arribar a una síntesi: les dues polítiques, la fiscal, basada en la despesa pública, és a dir en el pressupost, i la monetària, basada en l'emissió de diners i en el maneig del tipus d'interès, són efectives; la seva utilitat depèn de la situació econòmica concreta en què es trobi el país. Quan el país pateix una depressió, la política econòmica ha d'utilitzar els dos instruments: una elevada despesa pública i uns baixos tipus d'interès; mentre que si l'expansió econòmica és massa intensa, cal que les dues actuïn en sentit contrari.
En la crisi actual, que va començar a manifestar-se la segona part de l'any 2008, la política fiscal ha estat sempre expansiva, amb major o menor intensitat segons els moments i els països, però la política monetària només ha estat clarament expansiva a alguns països, com Estats Units i el Regne Unit. El Banc Central Europeu va actuar amb retard i des de la segona part del 2010 la seva actuació ha acabat per tenir un signe diferent en els països del nord i del sud. En efecte, amb l'esclat de la crisi grega, els tipus d'interès dels diferents països de la Unió, que fins llavors havien tingut escasses diferències, van passar a divergir espectacularment: mentre que disminuïen a Alemanya i altres països del nord, augmentaven a tots els països del Sud i a Irlanda.
D'aquesta manera, malgrat el tipus oficial del Banc Central Europeu és baix, els països del Sud ens finançam a tipus alts, és a dir patim una política monetària severament contractiva, que contraresta els efectes de la política fiscal expansiva i impedeix que se superi la crisi.
Un poc més amunt he afirmat que la política fiscal espanyola era expansiva. Açò sembla totalment contradictori amb el fet que des de fa dos anys i mig el Govern ha augmentat els impostos i està aplicant severes mesures per disminuir la despesa pública: congelació de pensions, eliminació de subvencions, disminució de salaris públics... Tanmateix, malgrat totes aquestes mesures, el dèficit públic fou de l'11,1% el 2009, el 9,7% el 2010, el 9,44% el 2011 i una previsió pel 2012 del 7%. Açò vol dir que tots aquests anys s'està gastant molt més del que s'ingressa i per tant la despesa pública està impulsant l'economia.
El fet que aquests anys l'economia no creix es deu a la profunditat de la depressió del sector privat i a l'efecte contrari de la política monetària. El 2009 i el 2010 el Govern va aplicar una política expansiva keynesiana, seguint l'exemple del que feien la resta de països desenvolupats (el pla E). L'estratègia podria haver funcionat, com ho ha fet als Estats Units, però el 2010 va esclatar la crisi grega. L'existència d'un dèficit públic enorme en un país que ja estava molt endeutat, va obligar al país a demanar el rescat de la Unió Europea, que li va prestar els diners que no li deixaven els inversors internacionals a baixos tipus d'interès. Tanmateix, la por dels mercats es va estendre a altres països amb dèficit, com Irlanda, Portugal, Itàlia o Espanya, que van veure com el finançament del dèficit, és a dir de la política fiscal expansiva, es tornava de cada cop més car. A partir d'aquí, per molts països el dèficit públic ha passat de ser un objectiu desitjat a una política excessivament costosa que molts governs intenten abandonar.
Malgrat els països amb dèficit prenguin mesures per intentar reduir-lo, de moment els resultats són molt minsos i, per tant, la política fiscal segueix essent expansiva i ajuda a suavitzar la crisi econòmica. Aquesta paradoxa és fàcil de comprendre si pensam què passaria si demà el Govern aconseguís el tan cobejat equilibri pressupostari: o bé consumidors, treballadors i empresaris pagaríem moltíssims més impostos que ara, o bé pensionistes i aturats veurien retallats dràsticament les seves prestacions i milers d'empleats públics serien acomiadats. És fàcil entendre que la conseqüència de l'equilibri pressupostari seria una crisi i un atur que ens faria envejar la situació actual.
Els Governs intenten reduir el dèficit públic, perquè és tan difícil aconseguir-ho? Bàsicament perquè els ingressos s'han esfondrat i les despeses són molt difícils de reduir.
A les societats modernes, la despesa pública augmenta quan hi ha crisi, perquè s'ha de pagar l'assegurança d'atur i ajuts socials i quan més treballadors en atur, més despesa. A més, les pensions, la sanitat, l'educació i l'atenció a les persones depenents són drets que els governants no poden eliminar i només redueixen lleument. Aquest és el motiu perquè al principi he afirmat que tots els països aplicaven una política keynesiana: en situació de crisi, es produeix un dèficit, vulguin o no els polítics i, fins i tot quan prenen mesures impactants per reduir-ho.
Evidentment aquesta situació no és satisfactòria. Ens agradaria poder mantenir totes les polítiques socials que tenim sense crear dèficits immanejables. Els economistes fa molts anys que es van donar compte d'aquest perill i van indicar la conveniència de què es calculés el dèficit econòmic ajustat per la situació del cicle econòmic. Així és evident que abans del 2009 una part dels ingressos de l'Estat provenien del boom de la construcció: eren ingressos extraordinaris que no devien d'haver finançat despesa ordinària, sinó actuacions prescindibles. Aquesta diferenciació entre la part ordinària del pressupost, com la sanitat, l'educació o els serveis socials i la part extraordinària, com les obres públiques i determinades subvencions, ens hauria evitat la situació actual en què uns governants desbordats es veuen incapaços de dominar el tigre del dèficit públic.
Em sembla que hem estat més keynesians que Keynes, que era un economista molt raonable i pràctic que mai hagués permès que el dèficit públic arribés tan enfora. La lliçó és que és necessari introduir canvis en la forma com es fan els pressupostos de l'Estat, calculant quins són els ingressos realment permanents, necessaris per finançar les despeses ordinàries que els ciutadans hem decidit que no poden faltar mai. Quan l'economia vagi bé, podrem fer, a més, altres actuacions també desitjables, però que, en cas de necessitat puguin ser eliminades sense traumes. Açò obligaria a establir les prioritats de la despesa i els impostos amb molta més cura que com s'ha fet els darrers anys, en què la racionalitat sembla haver desaparegut del manual dels nostres governants.