Gabriel Subirats (Es Migjorn -1968) és economista, especialitzat en política econòmica i sociologia (UB), finances i legislació laboral (UOC) i intel·ligència competitiva (UPF). Ha desenvolupat la seva trajectòria laboral en l'àmbit de l'assessorament per a la creació d'empreses, el desenvolupament local i les polítiques actives d'ocupació. Durant l'etapa com a conseller al Consell de Menorca (2007-2011) fou president de les meses de contractació encarregades de valorar les ofertes dels licitadors. Actualment treballa com a consultor i imparteix formació sobre autoocupació com a voluntari de Caritas Menorca. Autor del blog "Los economistas verdaderos no hablan de competitividad" http://gabrielsubirats.wordpress.com.
De la mateixa manera que la forja del metall modifica la seva estructura en deformar o fraccionar-ne els cristalls, produint, així, una millora en el conjunt de les seves característiques mecàniques (sobretot la resistència a la corrosió), les anomenades clàusules socials en les licitacions públiques esdevenen una eina útil (una bona enclusa, podríem dir, per seguir amb la comparació) per vèncer o doblegar la resistència del mercat a l'equitat.
La justificació o raó més convincent. Un dels efectes negatius del sistema econòmic de mercat és la distribució desigual de la renda. Si bé el mecanisme oferta-demanda funciona, el resultat obtingut és socialment ineficient; per això, una de les tipologies d'intervenció de l'Estat en l'economia és la que s'encarrega d'establir polítiques econòmiques fiscals amb una intenció redistribuïdora, a través dels ingressos i la despesa pública. La redistribució de la renda, per tant, és com es coneix el procés mitjançant el qual l'Estat torna a repartir fons que, prèviament, foren assignats pel mercat als ciutadans amb una elevada capacitat econòmica, d'acord amb el principi d'equitat. En aquest sentit, el sosteniment de la despesa que fa possible aquesta acció correctora, ha de ser finançada per tots els ciutadans en funció de la seva capacitat econòmica; en conseqüència, les polítiques socials redistributives emanen dels impostos progressius.
La necessitat i la urgència. La durada i la intensitat de la crisi econòmica està provocant un efecte sobre la desigualtat de rendes molt més crític a les nostre illes que a la immensa majoria dels països europeus perquè moltes persones, que abans ni tan sols es trobaven en una situació de vulnerabilitat, ara es veuen amb greus dificultats per a fer front a necessitats bàsiques com l'habitatge o la manutenció, degut a la pèrdua dels seus llocs de feina.
En termes regionals, el grau de desigualtat a les Balears (mesurat pel coeficient de Gini) empitjorà entre 2007 i 2009 un 18,5%, de tal manera que, el 20% de les llars amb més riquesa passaren de tenir 4,6 a 7,3 vegades més que el 20% més pobres. Res ens pot fer pensar que aquest indicador hagi millorat en els últims dos anys; així, a Menorca, de les 6.000 persones que romanien desocupades el passat mes de setembre, gairebé el 30% d'elles feia més d'un any que es trobaven sense feina.
Una oportunitat latent gens menyspreable. En un escenari en el qual conflueixen decreixement econòmic, poques perspectives laborals, augment dels perfils de pobresa i desigualtat, polítiques socials cotitzant a la baixa a marxes forçades i unes mesures en favor de l'ocupació anecdòtiques o pràcticament inexistents, hem de dirigir la mirada a la possibilitat d'esprémer al màxim la inclusió de criteris socials en els processos de contractació pública que ens brinda la llei 30/2007, de 30 d'octubre, de Contractes del Sector Públic (LCSP), especialment i de manera molt prioritària, aquells amb una incidència directa sobre l'ocupació.
Convé insistir en aquesta via perquè el potencial de les anomenades clàusules socials per a la inserció laboral d'aquells col·lectius desfavorits o més vulnerables és força considerable, per moltes i diverses raons que intentaré discernir:
• Les econòmiques són irrebatibles, fonamentalment per dos motius: en primer lloc, pel seu impacte sobre l'economia i l'ocupació (el pes que representà la contractació de béns, subministraments, obres i serveis en el PIB nacional l'any 2010 fou de l'ordre del 18%); i, en segon terme, aquest impuls sobre el creixement i el treball sintonitza perfectament amb el principi d'eficiència exigible a les polítiques econòmiques perquè l'activitat generada suposa una aportació a les hisendes públiques (via cotitzacions i impostos), per un costat i, al mateix temps, un estalvi en despeses de protecció social, per un altre.
• Les de caràcter legal o administratiu, en sentit limitatiu, són inexistents perquè la seva aplicació resta avalada per les directives i la jurisprudència comunitàries i obeeix els principis de concurrència i no discriminació inherents a la contractació pública.
• Els arguments de caire polític o ideològic, sintèticament, rauen en la incongruència de qui pensa que van en contra de la lliure competència. El que realment perjudica el lliure mercat és l'anomenat dumping social i no la Responsabilitat Social aplicada a la contractació pública. En paraules del consultor especialitzat en Contractació Pública Sostenible, Santiago Lesmes: "Lo que debiera parecernos incongruente es la transferencia de fondos públicos a una empresa que desdeñe la seguridad y salud en el trabajo, incumpla la obligación de tener un 2% de la plantilla con personas con discapacidad, no respete los derechos laborales básicos, u obvie el deber de diseñar y aplicar un Plan de Igualdad entre mujeres y hombres. Un ejercicio de sentido común es suficiente para concluir que sería más coherente utilizar los fondos públicos contratando con aquellas empresas que no solo evitan perjuicios sino que coadyuvan hacia la cohesión social y la sostenibilidad ambiental".
• I per últim, les raons ètiques i morals resulten, avui més que mai, incontestables.
L'austeritat compulsiva i indiscriminada derivada de l'enderrossall econòmic i financer ha provocat un sentiment d'injustícia perquè els qui acaben pagant la major part de la factura són els més febles. Fa uns dies, el Fons Monetari Internacional reconeixia que l'austeritat pressupostària, com a única política econòmica, esdevé contraproduent i, ja fa temps, que el meu enyorat professor de Política Econòmica, Antón Costas, apuntava: "La ceguera de las élites europeas para ver que las políticas económicas tienen límites sociales y políticos no es algo nuevo. Ya ocurrió dos veces a lo largo del siglo pasado, con el resultado de dos conflictos dramáticos".
L'abast prou ample de la seva aplicació. El ventall prou obert en l'aplicació de les clàusules socials és, precisament, el que li confereix un elevat grau de versatilitat i adaptabilitat perquè varia, tant en funció de l'impacte social o ambiental que persegueixen (inserció laboral de determinats col·lectius, reducció de l'impacte ambiental, promoció de la llengua o cultura local o foment de la responsabilitat social empresarial, per exemple), com també en funció del moment en la què s'incorporin al procés administratiu de licitació:
• Durant l'admissió de les ofertes, poden aparèixer com a requisit previ o també de solvència tècnica. La primera opció permet habilitar mercats reservats a programes d'ocupació protegida com els centres de treball per a persones amb discapacitat o d'altres proveïdors socials (cooperatives, societats laborals, empreses d'inserció o iniciatives de comerç just), aquests mitjançant registres públics específics; i, la segona opció, permetria exigir experiència i mitjans competents en matèria d'inserció sociolaboral si formàs part, aquesta finalitat, de l'objecte del contracte.
• En el procés d'adjudicació, és possible establir-les com a criteris de valoració quan estiguin directament vinculades a l'objecte del contracte; en cas contrari, només podrien puntuar en cas d'empat. Així, en uns plecs amb l'objecte del contracte definit com a "serveis mediambientals a través de programes d'inserció", parametritzant aritmèticament (proporcionant transparència i objectivitat) i assegurant la verificabilitat dels criteris socials, millorarien la puntuació aquells licitadors que més persones beneficiàries de programes d'inserció sociolaboral ocupassin, per exemple, més enllà del que poguessin establir les condicions d'execució.
• I en la fase d'execució, també poden fer-se valer com a obligacions; és a dir, els plecs de clàusules administratives poden establir l'obligació de contractar persones beneficiàries de programes d'inserció, per exemple.
La realitat més propera plena de clarobscurs: dos casos. El passat mes de juliol, la conselleria d'Administracions Públiques de la CAIB creava la Central de Contractació a la qual podrà adherir-s'hi qualsevol entitat pública de les illes, a excepció de les de l'àmbit de la Salut. Si bé els objectius que incorpora aquest òrgan administratiu especialitzat són la simplificació administrativa, el control i la racionalització de la despesa, l'optimització dels recursos, la promoció d'economies d'escala i l'estabilitat pressupostària (suposadament propis de la gestió pública), la veritat és que no hi apareix cap referència a les clàusules socials, amb la qual cosa, aquest oblit s'hauria d'entendre com una renúncia de gairebé tota l'administració (autonòmica, insular i local) a actuar com a motor de canvi en les economies d'escala de productes i serveis amb valors socials afegits. I val a dir, no hauria de ser també aquest un objectiu dels poders públics?
Al vessant contrari i sense anar gaire enfora, un mes abans, el Consell de Menorca adjudicà el servei d'informació i control de platges, mitjançant contracte reservat, a la Fundació de Persones amb Discapacitat.
Una proposta en clau programàtica: unitat i estratègia. Fóra bo que exemples com aquest últim i molts d'altres formassin part de les agendes polítiques en un sentit més estratègic i planificat i no de forma esporàdica, que és el que ha vingut succeint. Tot el que s'ha exposat fins aquí constitueix el manat de condicions necessàries perquè la inclusió de clàusules socials assoleixi un paper molt més rellevant en la contractació pública; però, i les condicions suficients?
• Unitat d'acció: es tractaria d'activar el diàleg social en la seva naturalesa més genuïna, això és, les relacions de comunicació, consulta i negociació efectiva entre administracions, empresaris i sindicats sobre aquesta qüestió d'interès comú al voltant d'un problema tan transcendent.
• Planificació estratègica: serien capaços tots els agents implicats a la nostra illa d'impulsar un pla o programa en aquesta direcció, comptant amb el concurs de les entitats sense ànim de lucre implicades? Sens dubte, resultaria una molt bona contribució a la lluita contra l'atur més estructural i, de pas, serviria per anar teixint una visió més humana de l'economia, que bona falta ens fa!