"Tinc por" va dir la meva mare al assabentar-se que moriria aviat, per consolar-se tot d'una dient, "però deu ser com dormir..." Ella va tenir una bona mort, rodejada de la família, i amb cures pal·liatives fins l'últim moment, que la van mantenir tranquil·la, sense ofecs, sense dolor, ni sense els esglaiadors rogalls dels agonitzants.
No sabem el què passa en el mateix moment d'expirar, quan el cor deixa de bategar, la respiració cessa del tot i s'imposa paulatinament la pal·lidesa cadavèrica. És el moment de declarar amb rotunditat que aquella persona és morta. Potser sigui el pas que més por ens fa, deixar de ser, perdre el control total, o simplement fer el pas del no retorn, ja mai més veurem aquest món, ni els nostres pròxims, ni podrem mai més experimentar res d'allò que ens ha alegrat, o interessat o ens ha ocupat. Tot allò relacionat amb aquesta vida terrenal s'ha acabat, tot desapareixerà completament. I un pas per a molts amb molts dubtes de si existirà una gloriosa vida ultraterrena o si tot acaba amb una indesxifrable foscor eterna.
Però la meva mare tenia raó, deu ser ben bé com quedar-se adormit. Si ho pensem bé quan conciliem el son no sabem amb certesa si ens despertarem, i conciliar el son vol dir deixar-se emportar a una dimensió també ben desconeguda, la dimensió onírica on perdem el control de nosaltres mateixos i ens desconnectem d'aquest món, de tot allò que ens envolta. Podríem fins i tot afirmar que dormir és com un assaig diari de morir, quan ens posem a dormir, la nostra ment poc a poc deixa de pensar i gradualment va endinsant-se en una nebulosa indefinida, diluint-se finalment en la foscor del son... No deu ser això com morir, encara que només sigui per unes hores? I fins i tot hi ha molts que dormint ja no desperten mai més.
També és veritat que mentre dormim a vegades ens traslladem a la fascinant i desconeguda òrbita dels somnis, no tot és negror en el son, i sembla ser que alguna cosa semblant també podria passar quan morim. Hi ha molts testimonis de gent que al morir ha estat reanimada, ressuscitada, a vegades fins i tot minuts després d'una aturada cardíaca. Molts d'ells, sinó la majoria, aporten quasi la mateix declaració sobre la seva curta experiència de mort: " me he vist impulsat per un llarg passatge a on s'hi arremolinaven infinitat d'escenes de la meva vida sense cap ordre aparent i tot plegat navegant en direcció a un espai radiant". Aquest testimoni, insisteixo, és molt coincident en casos de persones reanimades, inclús amb casos provinents d'altres cultures i latituds, i també hi ha testimonis del passat que confirmen la mateixa visió. Però el més curiós és que molts d'aquests testimonis coincideixen en què han tornat de mala gana a la vida, doncs l'experiència els hi era molt agradable i gratificant i es resistien a tornar.
Aquest fenomen al final de la vida pot portar a diverses especulacions i interpretacions. Potser una d'aquestes sigui la de Sor Mª de Gràcia, que ha tingut el privilegi d'assistir a la mort de dotze de les seves companyes, i totes elles en pau, segons explicava fa uns dies en aquest mateix diari, i vegi en aquesta visió una proximitat a la divinitat i un motiu més per apropar-se a la mort sense por. Ha de ser molt reconfortant tenir aquestes experiències de mort serena per poder encarar-se a la pròpia mort sense cap mena de temor. Molts voldríem estar en el seu lloc, sor Mª de Gràcia. Això sí que és una bona preparació a la mort. Dons la majoria no hem assistit mai a cap mort, ni bona ni dolenta.
Altres, més agnòstics, pensaran que la naturalesa ens faria una recompensa final per acomiadar-nos de la vida. Per què la naturalesa ens faria aquesta recompensa final no deixa de ser una meravellosa incògnita, però sembla ser quasi en tota certesa que en l'últim alè, la ment o el cervell o el que sigui ens proporcionaria una gratificant experiència final.
Millor preparar-se per gaudir d'aquest últim i prodigiós somni.
Recordeu de fer el testament vital.