Les persones i la resta de la realitat, animada o no, som fills del temps, pare que més tard o més prest no vacil·larà a fer-nos desaparèixer, bé que no a totes les seves criatures al mateix ritme: les mosques, per exemple, viuen menys que els moixos, l'existència dels quals arriba a ser milions de vegades inferior a la de les muntanyes, que tenen al seu torn una durada més reduïda que la dels planetes, i moltíssim més encara que la de les galàxies. Tanmateix i al marge d'aquestes diferències, tot allò -insistesc- que el temps ha fet néixer, el temps mateix s'encarrega d'eliminar-ho. Els romans de l'antiguitat parlaven de l'acció del temps a través de l'esgarrifós mite de Saturn (identificat amb el grec Cronos), el déu que devora els seus fills.
L'arquitectura, igual que la pintura o l'escultura, no constitueix cap excepció al que acab d'escriure. Els edificis no existirien sense els materials procedents del món natural amb què han estat construïts (fang, arena, pedra, fusta, ferro, etc.) Les obres arquitectòniques, tant les construïdes darrerament com les que conservam del passat, no duraran eternament, però allargar o escurçar la seva existència depèn en molt bona part de nosaltres: de com les hem construït, del respecte que ens inspiren, de com les mantenim i tractam, etc.
Els humans, igual que hem estat capaços d'afegir anys a la nostra vida -progrés de la medicina, millors condicions higièniques, alimentació més sana-, hem après també a allargar la de les nostres obres artístiques. Si mantenim pintures i escultures en bones condicions tèrmiques, d'exposició a la llum i a la humitat, etc., en podrem gaudir durant més temps, generacions i generacions. I ben igual amb els edificis que s'ho mereixen, si els donam el tracte adequat.
Qualsevol persona mitjanament culta considera que una de les amenitats dels seus viatges és contemplar edificis. A Barcelona, per exemple, visitar obres de Gaudí, cases modernistes, esglésies gòtiques, etc.; a Sicília, temples i teatres greco-romans i arquitectura barroca; a Istambul, mesquites i palaus... No és gens ni mica indispensable que aquests edificis tinguin una presència monumental o hagin estat construïts amb materials cars: sense sortir de Menorca, la nostra arquitectura rural, tan harmònica, d'indubtable i considerable qualitat estètica, és un model de mesura i economia constructives.
Una de les facultats humanes és la de crear bellesa (literatura, música, arquitectura, pintura...), i és propi de persones i societats assenyades voler conservar la que hem heretat dels nostres avantpassats.
Si aplicam a Maó -per no parlar de la resta de Menorca- tot el que he anat dient en aquest escrit, podem els seus habitants sentir-nos satisfets de com hem tractat el nostre patrimoni arquitectònic i urbanístic? No hem estat, per exemple, incapaços de respectar l'harmonia del conjunt dels 'magatzems' del port? I així com els carrers d'Isabel II i Anuncivay mantenen la seva bellesa i elegància, per què hem desgraciat en tan bona part el de ses Moreres? I per què a l'entrada de tantes de les nostres cases, hem substituït innecessàriament les portes de color verd fosc i amb motllures per unes altres de disseny habitualment ben vulgar?
I una darrera pregunta com a fi de l'article: Per què, a diferència de com tan respectuosament s'ha fet amb l'exterior de l'església de Sant Francesc, en altres dels nostres edificis més destacats, en tost de netejar-ne la façana, se n'ha arrencat literalment i de forma irreversible la part més superficial? No és igual fer net que escorxar.