Avui toca rallar de Catalunya. Ja han passat setanta dues hores d'aquella nit electoral d'infart en què ningú no s'acabava de creure els resultats. Ni tan sols els candidats que, a pesar d'haver anat consultant cada dia les seves enquestes confidencials, també van tenir sorpresa final. Però és que ja ho havia dit el president Rajoy, aquestes eleccions catalanes han estat "més importants que les eleccions generals".
I en canvi, fa un mes, tot estava molt clar, a Catalunya. La manifestació de l'11 de setembre havia llançat al carrer una multitud de gent com mai no s'havia vist a Barcelona. Milers i milers d'homos i dones, joves i vells, autòctons i immigrants, que reclamaven un Estat propi.
Era la resposta popular, amb escassa intervenció dels partits i dels sindicats tradicionals, als greuges que, des de fa anys, acumula la societat catalana. I que ara, amb la crisi, han provocat que el territori que més riquesa li genera a Espanya, sigui la primera víctima de la cobdícia de l'Estat.
L'esclat popular va desbordar tothom. A tots els partits i organitzacions. I també al govern de la Generalitat, que va veure com se li fonia a les mans el seu projecte de futur, el Pacte Fiscal que exigia del govern espanyol, i va triar afegir-se a la manifestació i anticipar les eleccions.
I ho torn a dir, fa un mes tot estava molt clar, a Catalunya. Les enquestes asseguraven que el govern de Mas obtindria un bon resultat i que fins i tot sortiria més reforçat. El pas següent havia de ser un referèndum perquè la ciutadania manifestés si realment volia la separació o si preferia continuar dins Espanya.
Però de tot açò fa un mes. I seria difícil entendre el resultat final sense fer un repàs a les coses, algunes molt greus, que han succeït durant aquest mes. Naturalment, el partit de Mas ha comès errors, com tots els partits que es presentaven a les eleccions, però me sembla que en aquest cas, per entendre com han canviat les coses en trenta dies, són més rellevants els factors externs. N'assenyalaré tres.
Primer de tot el canvi del discurs electoral. Si va començar com un debat pel dret a decidir, que en aquest cas volia dir el dret a convocar un referèndum per la independència –i aquest era el límit– va acabar convertit en un debat sobre si Europa acceptaria una Catalunya independent.
I aquest nou debat, no afavoria precisament al president Mas. Podia defensar amb la cara ben alta el dret democràtic de Catalunya a convocar un plebiscit per decidir el seu futur, tant si la Constitució espanyola ho contempla com no. Però no podia, en canvi, assegurar amb certesa si Europa acceptaria un hipotètic nou estat catal dins la Unió.
I en aquest punt, és evident que la Unió Europea tampoc no ho sap, què faria, perquè mai s'ha trobat amb un cas així, tret d'una consulta que va rebre el 2005 sobre Algèria com a antiga colònia francesa... Cada vegada que les autoritats europees han manifestat la seva neutralitat sobre si seria acceptada una Catalunya independent, les pressions de la diplomàcia espanyola els han demanat una rectificació, i la UE l'ha fet, però amb la boca petita...
En segon lloc, la vaga general del 14 de novembre, que tot i que era d'abast europeu, només va tenir caràcter general a Espanya i a Xipre, dos països avui emparentats per la misèria. L'esclat d'una mobilització tan grossa enmig d'una campanya electoral va tenir conseqüències importants en l'agenda dels partits i, naturalment, va perjudicar a l'únic que governava a Catalunya. Perquè, com tothom haurà captat, el govern de Mas també ha de fer retallades.
I en tercer lloc, el famós apunt d'un hipotètic informe policial sense signatura i sense data que el diari "El Mundo" va vomitar a vuit dies de la jornada electoral. Un document pintoresc que, segons volia fer creure el diari, denunciava comptes corrents a Suïssa del president Mas i l'ex president Pujol.
Ni la mala reputació d'"El Mundo" ni la inconsistència del document no van servir per contenir la boca dels altres candidats a les eleccions, ni tampoc del propi govern espanyol, que va aprofitar l'eco de totes les televisions i ràdios per desacreditar sense escrúpols el candidat Mas.
I mentre açò succeïa, el ministre de la cosa havia de reconèixer que no trobava els papers i el fiscal de general de l'Estat sorprenia el món renyant el fiscal superior de Catalunya per haver-se atrevit a imputar els periodistes d'"El Mundo" per calumnia. A Xipre també deuen succeir aquestes coses?
Aquests elements poden ajudar a entendre per què, en trenta dies, un candidat amb la majoria absoluta a tocar -i així ho admetien totes les opinions i totes les enquestes– s'ha vist reduït a una majoria important, però que li impedeix governar si no és amb el suport d'altres forces.
Si hem de creure la premsa de Madrid i els seus articulistes, que també publiquen en aquest diari, en Mas ha estat definitivament derrotat i, com diu aquella dita menorquina "mort es ca, morta sa ràbia". Ja s'ha acabat el malson de la independència de Catalunya, vénen a dir.
Pens que és l'error típic del centralisme espanyol. Mai no ha entès el món. Amb un Mas debilitat, segurament costarà més arribar al referèndum que, de forma majoritària, continua exigint la ciutadania catalana i ara amb l'aval d'unes eleccions. Perquè els vots que no ha obtingut el president de la Generalitat han anat a parar a partits que reclamen el mateix que ell o encara una mica més.