És segurament l'únic supervivent del primer Govern de Gabriel Cañellas. L'amo es va retirar fa ja disset anys però José María Rodríguez ja ha arribat a l'edat de la jubilació i continua trepitjant les moquetes dels despatxos oficials i escalfant banquetes dels jutjats. Malgrat una doble imputació per corrupció, encara té ànims per presidir el PP de Palma, com si es tractés d'un ambiciós jove acabat de sortir de la facultat, en un clar desafiament del codi ètic del president Bauzá. Però això no és res per a un polític que ha enterrat a Cañellas, Soler i Matas i ha travessat pel desert dels governs del pacte, sempre camuflat a la segona fila.
Si fos veritat que la cara és el mirall de l'ànima, necessitaríem un extens manual en quatre volums per desentrellar l'esperit de Rodríguez Barberà. Quan l'any 1979 aterrava a Menorca com a director general d'Ifebal acompanyant el conseller de torn, ja ens mirava als periodistes com si li provoquéssim urticària. En situacions normals te l'expressió de pomes agres i quan visita l'Audiència sembla com si patís d'un atac de còlic nefrític. I si somriu encara és pitjor, vol dir que ja has begut oli.
Si és capaç de plantar-li cara al president balear vol dir que podria ocupar el seu lloc. Al cap i a la fi no deu ser tan difícil arribar-hi si Matas va ser-ho vuit anys. Tanmateix el condemnat Matas somreia i ens donava dues besades mentre ens prenia la cartera, en tant que el presumpte innocent Rodríguez ens pega una esbroncada abans d'intentar-nos vendre com si fos nou un vehicle oficial de tercera mà.