Parlava en el meu anterior article de les grans dificultats que, entre tots, estem posant al diàleg. De com se'ns fa difícil suportar-nos i tolerar-nos els uns als altres quan les nostres opinions divergeixen políticament. En realitat, ens enfrontem a un fenomen creixent que els ciutadans espanyols que tenim més de seixanta anys i, per tant, vam viure intensament la transició, veiem amb inquietud. En d'altres raons perquè no vam viure la tràgica experiència vital dels nostres pares, però sí les conseqüències -per tant la dictadura- de les quals som encara un testimoni viu.
Parlava fa poc amb un dels amics que més estimo, amb el qual vaig ser company de carrera a la Universitat de Barcelona, i que, com jo, ha militat sempre en el catalanisme i, per tant, en la defensa de la llengua i de la nostra cultura, encara que, políticament, sempre ha estat en posicions més a l'esquerra. Ell, que va ser diputat molts anys al parlament de les Illes Balears quan el govern de la comunitat autònoma era a mans del PP de Gabriel Cañellas, em parlava de les diferències ideològiques que separaven els diversos grups polítics que formaven la cambra i, això no obstant, em reconeixia la possibilitat de diàleg que hi havia entre els representants dels partits. Un diàleg que, quan deixaven el debat polític i s'entrava a les relacions personals, era encara més franc, amable i fluid.
Recordeu que va ser durant el govern de Cañellas que s'aprovà la llei de normalització lingüística (1986), una llei que, elaborada per un govern del PP, va obtenir el vot unànime de tota la cambra i va permetre una política de consens i de diàleg entre totes les forces polítiques entorn d'una matèria molt sensible que, amb el govern actual del PP de Bauzá, de Delgado i de Gornés, s'ha trencat en mil bocins per tal d'imposar les coordenades d'una majoria contra la minoria amb una actitud que recorda els famosos trágalas constitucionals del segle XIX.
La pèrdua del consens, de la capacitat de diàleg i, per tant, d'enteniment entre els uns i els altres ha pres un caire perillós, perquè va eixamplant cada cop més la rasa que ens divideix, i quan la sèquia es transforma en barranc, aleshores el diàleg es fa impossible perquè ens ha allunyat tant que ni tan sols ens sentim. Per tant, escoltar-nos esdevé una quimera.
Aquest distanciament es pot apreciar també en els signes i, per tant, en les escenografies, que no són mai innocents i parlen sovint amb eloqüència. Em referiré a dues que han estat molt comentades darrerament: la del quadre que el rei Joan Carles tenia rere la taula del seu despatx en el missatge de Nadal, i la decoració que presidia la presa de possessió del president Mas al palau de la Generalitat, el passat 24 de desembre.
El quadre del despatx del rei, que aquest cop hem vist molt bé perquè el monarca ha fet el discurs recolzat a la seva taula, era un retrat de Felip d'Anjou, el jove nét de Lluís XIV de França que, a la mort de Carles II de Castella sense fills, va ser elevat al tron d'Espanya amb el nom de Felip V. Per tant, el retrat de l'home que es va enfrontar més tard a l'Arxiduc Carles d'Àustria, segon fill de l'emperador Leopold I d'Habsburg, tot provocant una guerra civil (la dita Guerra de Successió) que guanyà i que, "por derecho de conquista" va emprendre una profunda reforma administrativa de l'Estat de caràcter centralista, les línies més significatives de la qual van ser l'enfortiment del Consell de Castella i els Decrets de Nova Planta de la Corona d'Aragó, pels quals dissolia les seves principals institucions i reduïa al mínim la seva autonomia.
¿Era imprescindible que, a l'esquena del monarca actual, haguéssim de contemplar tot el temps del discurs el retrat de l'home més detestat a Catalunya? ¿Tenia algun significat especial la imatge de l'home que va provocar la derrota dels catalans el 1714 i és al nucli de la memòria reivindicativa cada 11 de setembre?
Però el trencament del diàleg no s'ha produït només en l'escenografia que envoltava el discurs del cap d'Estat. També l'hem observat -i com!- en la presa de possessió d'Artur Mas com a president de Catalunya. Del càrrec, per tant, que li dóna la representació del monarca a la seva comunitat autònoma. En efecte, Mas ha pres possessió com a president amb la mateixa fórmula que va emprar fa dos anys, però amb canvis substancials en l'escenografia de l'acte. Un dels més cridaners ha estat que el retrat del rei Joan Carles es trobava tapat per un teló negre, a diferència del que va passar el 2010, quan la imatge del monarca era perfectament visible.
Una altra diferència significativa ha estat el canvi d'ubicació del representant del Govern central. Si a la primera presa de possessió de Mas el llavors titular d'Administracions Públiques, Manuel Chaves, es trobava al seu costat a la taula presidencial, aquest cop el ministre Cristóbal Montoro s'ha assegut entre el públic de la cerimònia.
¿No valdria la pena que, conscients dels desencontre, féssim entre tots un esforç per a refer els ponts?